dimarts, 17 de febrer de 2009

Buenos días, princesa*

És aixecar-se un matí i fer-se un suc de taronja natural amb l’exprimidor manual dels antics vint duros. Dutxar-se, empolainar-se i endreçar una mica l’habitació. És, mentre faig el llit, pensar que potser serà una mica estret pel dia, a molt estirar de la setmana entrant, que també t’hi quedis a dormir però és també somriure en pensar que ens aferrarem a allò del som joves i qualsevol cosa ens va bé. És baixar les escales –aquesta setmana, vaga d’ascensors, cintes i escales mecàniques i transports en metro de menys de tres parades- i sortir al carrer. Baixar Gran de Gràcia i notar com el flaire del McDonalds és veí directe d’aquella carnisseria que em té el cor robat (i pensar que atacs tan directes al bon gust haurien d’estar prohibits). És contornejar l’Hotel Casa Fuster i pensar que, algun dia, ens apoderarem d’una suite d’un hotel d’una ciutat encara per concretar i glamouritzarem una nit que per si sola ja serà estel·lar. És creuar la Diagonal i fer-se gairebé tot el Passeig de Gràcia per anar a buscar Ristretto i Descafeinado Lungo.

És caminar amb les mans a la butxaca i, més endins de la jaqueta, sentir aquella sensació que ni música no cal viure la perfecció de les coses més senzilles.

divendres, 6 de febrer de 2009

My dear, these things are life*

Acabo de reparar en que una de les coses que més feliç em faria ara mateix seria assegurar-me una nit de sofà amb molts coixins, tres o quatre espelmes, dos cendrers buits que ja aniriem omplint, una plata plena de formatges i una ampolla de Dolça Carla per anar trabucant-la a les copes de cul ample a mesura que les anessim buidant.

I tu, i jo, i mil històries per explicar-nos i tot el temps del món per assaborir-ho.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Hit the road, Jack*

Sí que deuen tenir raó quan diuen que farem saltar radars i que som uns inconscients perquè la carretera és revoltosa, nosaltres massa temeraris i les nostres vides massa novelles per estimbar-les al primer canvi de rasant. Sí que deuen tenir raó, sí, però què voleu que us hi digui? L’etapa pistes de proves l’hem passat, ja fa mesos que hem despenjat la nostra L particular i compartida i, encara que cadascú en carreteres diferents, els dos ja tenim un rodatge que avala la confiança que ens tenim. No patiu, ja sabem que la carretera és una sorpresa constant i hem de reconèixer que restem a l’espera de la següent. Seguim alerta, atents, les mans –les dues- al volant (evitarem la santa mania de tocar la cuixa de l’altra) i de moment la següent competició s’inicia, per fi, a la Terminal A.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Ais! enfavats i alats*

Ara pensava que el dia de sol i airina que fa seria perfecte per aquest diumenge vinent quan torni cap a casa i vagi acompanyada del millor dels reis mags. Seure al voltant de la taula de fumar, conversar una estona, intercanviar compliments i agraïments, dir-te fins passat demà i, aleshores, fer una mica de la típica enamorada de pel·lícula: recolzar l’esquena a la porta i, sense cap intenció de dissimular un somriure, veure com la vida comença dins d’un camp de maduixes.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Barcelona, Cara B

La nit, com a mínim la meva, ha pràcticament acabat i al meu voltat només hi ha cotxes vespa amb llums verdes i enes que passen i no em corresponen. Em botono el botó de dalt i els 20 cèntims que trobo a la butxaca em recorden l’escena de la Rambla on una jove, per calderilla, venia dignitat i regalava suposat plaer. I penso en com d’irrisòria pot ser l’existència del qui malviu entre la fosca d’una ciutat esperpènticament heterogènia. Giro els ulls, sempre dissimuladament per allò de prevenir reaccions no esperades a guaitades massa descarades, i sóc espectadora de la lamentable típica escena entre l’home mig ebri i la jove adolescent, tímida i carregada de paciència que aguanta el xàfec de la conversa més insubstancial. I penso que si no hagués estat pels combinats i per la companyia, en nits així el més assenyat és ni escriure sobre elles.