El rebedor

Noruega com a excusa i la Preikestolen com a solució

2011-02-25T13:41:00.000-08:00

És fàcil. Maleta grossa, guants, bufandes, polars, tèrmiques i molts, molts mocadors. Ryanair. I ni adéu ni fins aviat ni ha estat un plaer. Finestreta, cinturó, llibreta en mà. I totes les ganes del món de purificar-se, de treure fins l'ànima. Pseudoarribar. Bus, tren, bus i cames. Pujar. Esquivar roques. Reposar, recuperar l'aire, refer-se, reemprendre la marxa.

Arribar a dalt i sentir-se encara més petita del que et senties abans de volar. Esborronar-se amb la immensitat del fjord; rendir-se al vertigen de l'alçada. I sense recular ni agafar embranzida fer un pas més (un altre pas en fals; no ve d'un) i deixar-se caure.

Més avall del que ja havies caigut no ho pots fer, però sí que ho pots fer de més amunt.

des d'orient fins occident

2010-09-23T16:34:00.000-07:00

Reenamorar-se dos anys després, enyorar-lo passat mig any i recuperar-nos tres mesos més tard i, també, tres mesos massa tard. Arriscar-ho tot a una carta, tenir un cop de sort, tornar-hi, i acabar amb unes taules poc definides, gens equitatives. Substituir la pantalla negra del fons per paret blanca, gèlida, siberiana i una platea de seients encoixinats per cadires de rodes. Barrejar quan se vol separar, errar quan es vol aprendree i sobreviure quan l'ofec està a punt de vèncer. Fingir i recomposar-se, desmuntar-se i alliberar-se. Anhelar.

tria la teva història

2010-04-30T13:52:00.000-07:00

És saber-se reubicar i, amb capses d'estampats varis, col·locar cada neguit al seu lloc. És revalorar l'entorn en els seus 360º i renéixer amb una maduixa o una llibreta nova de trinca. És recaure en el post obsolet escrit a mitges i reconsiderar-ne totes les possibilitats. És recolzar-se en el que ve i ve de gust i aprendre a no repetir els mateixos errors. És el que vindria a ser remuntar sense haver-se d'enfrontar a 9 homes dins d'una àera preparats per destrossar il·lusions.

Tramuntàrem la carena

2010-04-03T04:29:00.000-07:00

Complir amb aquelles autopromeses no escrites. Prova-ho i mirar de superar la mediocritat que massa cops tira enrere. Repassar el thinks to do – to write i resignar-se a no poder esborrar cap entrada. Optar per parlar de les flors noves del balcó. Descartar-ne la idea. Mirar de transcriure el clímax, ruboritzar-se, i saber-se incapaç de no arribar a la subtilesa adequada. Enyorar l’N5 i la poesia. Sentir-se mussa i remuntar-se a 1939. Vanagloriar els amics i descarregar-se de prejudicis en una nit gens freda per ser abril.

C’est la vie

2009-11-18T09:40:00.000-08:00

No fa gaires dies pensava que si no em rendia a lamentar-me d’aquesta tardor que cada cop em té més desconcertada seria com si no acabés d’existir. No és ser extremista, però aquesta indecisió del sol i dels núvols em trasbalsa. Pensava, també, que potser aquesta mandra que ara em fa el fred fort és perquè veig a venir que el record de l’últim fred bèstia que vaig passar tornarà com una trompada desconsiderada i em glaçarà l’ànima i més enllà. De moment, però, aquesta nit passarem una prova de foc i mirarem de sobreviure a la Naomi i a la Rue Des Casacades. Sarna con gusto no pica, diuen.

Perseverància*

2009-09-03T09:49:00.000-07:00

Ja seria hora de canviar els vespres de sofà per les nits a la terrassa. I un cop allà, després d’haver comptat totes les parabòliques del veïnat i part de la ciutat, reconèixer les ganes d’eternitzar-nos en un dels bancs del Parc Güell i voler-nos retenir de forma indefinida en un trosset de la memòria i del cor de cadascú de nosaltres. També seria hora de recordar el petó de cine de la parella d’avis de davant del garatge i, evidentment, seria necessari acceptar l’enveja que fa una passió perenne.

Si les escenes color sípia requadre Polaroid et van grosses podríem canviar les nostres postals particulars per vespres als seients del Camp Nou i, només per matar el cuc (el meu cuc), canviar els protagonistes de la nit del castell de focs. I aconseguir d’aquesta manera no haver de fingir una felicitat edulcorada i trencadissa ni haver de vetllar, en va, per un nosaltres de porcellana xinesa.

Per això, i per a tu i per a mi i pel nostre nosaltres, seria fantàstic muntar-nos un escenari perfecte i a la mida, amb una paret de rajoles tèrmiques, una d’ampolles de cava i un llit amb coixins alts, coixins baixos i tots els matins de festa del món per recuperar aquell temps que algun cop se’ns ha escapat de les mans com també han fet tantes altres coses importants en aquesta vida.

Norge*

2009-08-10T07:07:00.000-07:00

El sol que avui no fa encoratjava a emprendre l’aventura. En qualsevol altra circumstància m’hauria planyut de no haver dormit i del pes de la maleta blava, de la vermella i de la motxilla verda haurien estat més bèsties si no hagués estat perquè, molt en el fons, sabia que el que m’esperava seria l’hòstia. Vaig cedir a vessar una mica de sentimentalisme davant els més propers i vaig aprendre a recomposar-me de seguida davant d’un que cada vegada seria més conegut.

Vam compartir hores mortes al Prat, a Estocolm i el misteri entre Flestland i Fantoft eternament plujosos. L’edifici de l’antiga URSS més ràpid del previst va ser casa meva i l’habitació, amb les dues margarites gegants, les vint fotos de tots els meus ells i elles i un bany de tonalitats rojes, violetes i morades, van acollir els que possiblement van ser els millors cinc mesos de la meva vida.

Maldestrament vaig aprendre a balbotejar el bokmal i, amb entusiasme, a redescobrir la immensitat de la mare Natura. Converses sobre política alemanya, xipriota i italiana; bromes amb llet, accents francesos i fruites exòtiques; passejades a la Kirken, al fjord, i al Floyen; aprendre a vendre salmó i diferenciar-ne fins a cinc classes diferents, tastar la balena i odiar els fiskekakes.

I, avui, un any després, saber Noruega com el teu segon país i saber-ne, l’estada, com un dels més preciosos records.

Cap gran veritat serà revelada quan es faci clar*

2009-08-03T15:33:00.000-07:00

És enyorar els matins al llit d’uvint i llençols de quadres, agafar aquell penjant amb la boleta del món i jugar imaginant-nos el proper viatge. És trobar a faltar l’eterna batalla per la persiana escletxada o només mig abaixada. És maleir que el trajecte hagi estat curt i que no haguem tingut temps de passejar pels carrers de Montmatre, navegar pel Huang He o perdre’s per l’Amazones. És penedir-se d’aquelles paraules no dites –i del seu silenci dens- i rectificar, només mentalment, aquelles balbotejades quan no tocava. És escriure havent de frenar paraules i verbs i fotogrames i vendre’s a les absurdes normes de l’ètica i la moral. És saber-te, a tu, definitivament –i extremadament- lluny, i saber-me, a mi, vertiginosament indefensa davant d’un destí boig. És comptar, com a segurs, cinc estius esmicolats i pensar que, sense malícia, estaria bé poder-n’hi afegir un altre. És conservar les ratlles en blanc i negre al calaix i deixar que codifiquin el que queda d’episodi. És voler creure que, segons què, els massatges no ho curen i que, en el fons, no haver anat a veure els Manel m’ha fet més bé del que ara em sembla. I és, d’una vegada per totes, desenganyar-me i banyar amb incredulitat el “que sembli impossible que pugui acabar” de sota la tapa de cartró.

la mensualitat*

2009-07-29T09:18:00.000-07:00

No si no cal que se’m doni temps a aixecar-me. No cal, gràcies. La qüestió és que quan començo a incorporar-me (una mica, tampoc cap meravella) vingui una altra bufetada i m’obligui a fer una enèsima reestructuració d’una vida cada dia més fràgil. Guardar les formes i frenar-me a l’hora de comprar un bitllet pel primer vol cap a Honolulú, això és el que toca. I aguantar estoicament en veure com la teva primera sentència pren cos i forma. I acceptar-ho quan encara no t’he après lluny definitivament. Sincerament, massa complicat tot plegat.

I baixar escales i expectatives i vendre’s a l’aire que s’enduu un globus Passeig de Gràcia enllà. Recórrer a la música i glaçar-se amb els trombons del principi de Tots els mecanismes. Mirar de fugir de tu i embriagar-sm amb el flaire del Tous in heaven que ha vingut no sé ben bé d’on; com tot el que últimament passa...

definitiu*

2009-07-27T12:08:00.000-07:00

tocat i enfonsat
i res més

La douleur exquise*

2009-07-26T14:16:00.000-07:00

Hem acordat que necessitarem moltes flors per proper dia quinze. I que cada vespre tirem d'estrelles de les que es poden agafar. Sabem que hi ha un sector de la població que no en té ni idea de lligar però ens agrada perquè així ens enriem sense pietat. Hem aconseguit proclamar veritats enmig del poble i consolidar el sentit de l'estètica. Després de vint esborranys acceptem que la haima és imprescindible i que a molts ens farà gràcia llegir Namaste. També, entre cafè i Nestea, ens rendim a l'evidència de la nostra debilitat i, a soles, lamento que les proves d'alcoholèmia siguin només a l'hora d'agafar el cotxe i no pas el mòbil. Que les sirenes cantin a trenta mil quilòmetres d'aquí pica, però que les ratlles blanques i negres segueixin al calaix és una tortura. Sort, però, que els viatges cap a la capital amb el Downtown i el Make your own kind of music són més agradables i amb ganes, gintònics i festes majors, aquest estiu és prou digne.

fins que surti el sol*

2009-07-26T12:49:00.000-07:00

Les nits d'estiu amb música i festa mai no haurien d'acceptar el "avui no ho farem gaire fort" d'abans de sortir. El cel de topos blancs fa de sostre i, en nits com les d'ahir, la companyia és multiusos. I penses que et conformaries sabent que ell t'ha enyorat només una mil·léssima part dels puntets que et cobreixen i saps que hauràs d'encarar-te a moltes llunes plenes abans no puguis mirar-la, cantar-la i no ferir-te.

De fons, "tonight, tonight, tonight" a tothora i a tothora també la imatge del vespre que es va estrenar i pensar que sense anar a Formentera hauria pogut ser un estiu apoteòsic però conformar-se en sentir-se jove arribant a casa quan el sol ja fa estona que ha sortit i el padrí ja torna d'anar a caminar.

26*

2009-07-26T07:15:00.000-07:00

Un mes totalment gens i gens més.

reformular*

2009-07-23T13:22:00.000-07:00

"Una retirada a temps sempre és una victòria".

Qui va dir això segur que encara no sabia que substituir el prèmer un "enviar" per un vespre a l'estil Sex in the city al Café di Roma cada vegada més nostrat és un exitàs.

imagine that*

2009-07-23T13:17:00.000-07:00

A la nova vida ja no hi ha la constant C-55. A la nova vida hi ha grates tardes al Café di Roma del pal Sarah Jessica Parker i un way of life molt a l’estil del Sex in the city en general. Són tardes d’estripar, de remenar, de lamentar-se, d’encendre i, sobretot, de reconfortar-nos. A més, partir de la setmana que ve hi haurà mil fotografies de terrats i teulades i de fanals del Passeig i del Gran de Gràcia de cap a peus. I una habitació redissenyada amb vinils.

A la nova vida ja no hi ha les 5 trucades gairebé reglamentàries i, si no canvien els aires, hi haurà potser un missatge insegur però potencialment ungüent. I estaria bé que hi hagués equilibri, força, valor i seny però el que de moment segur que hi ha és una nit de foc i fum i pólvora i purificació assegurada. Ahà!

I en dies com avui frenarem les ganes bojes de tornar a Bergen i aprendrem que respirant fort, molt, molt, molt fort pots esgarrapar ganes del fons de tot i regalar-te vesprades de granisats, cafès cremosos i companyies immillorables.

This is the live*

2009-07-19T15:23:00.000-07:00

És apoderar-se de la taula de la nostra terrasseta i que els cambrers ja ni et preguntin què vols. És jugar amb el glaçó i menjar-se la llimona (sense fer ganyotes). És sopar a la fresca i parlar amb els veïns. És posar-se al llit i saber que avui descansaràs més perquè els llençols són nets i van ser brodats per l’àvia. És baixar, dir bona nit a un amic, i voler eternitzar els cinquanta metres que et queden fins a casa per poder gaudir més estona de l’olor de mimosa. És girar el cap i pensar, que malgrat tot, t’agrada viure aquí. És recordar en aquell Beigbeder que vas regalar i, just després, retrobar-lo al bloc d’un altre amic. És buscar el lloc perfecte per posar-hi aquell penjant que no sé si m’arribaràs a portar. És adonar-se que la reestructuració de l’estiu, en el fons, no està tan malament. I és, sobretot, buscar, on sigui, l’excusa per poder anar a dormir pseudofeliç.

unequal*

2009-07-18T04:00:00.000-07:00

De nit, mai falles. Ens embolcallem amb un llençol de semi-realitat i continuem per uns camins que no ens són del tot estranys. Ampliem fronteres, trenquem esquemes, desfem mites. Som el món.

De dia, a tothora. Jo aquí aferrant-me al sempre com sempre i tu allà, més lluny del que realment ets -i menys del que hauries de ser- i vetllant per conservar aquesta distància insalvable. “I canten ses sirenes aproximadament per no existir” com a base, com a lema, com a fita.

De cop, fogonada i flash-back patètic. I que no, que no insisteixis, que jo amb tu no torno. Que no, que prou missatges, que prou trucades perdudes –de criatures-. Que vale, que mola sentir-se sexy i dolça, però ara toca ser freda i que no, que prou, que bona nit i tapa’t i que demà serà un altre dia i tan amics com abans.

Torredembarra*

2009-07-15T09:57:00.001-07:00

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.

Fos encadenat*

2009-07-12T10:56:00.001-07:00

I és que no, que jo, d’estratègies, no en sé fer i que si sóc massa transparent ho sóc i punt. I és que no, que jo, de fingir, no en sé i que si sóc una bleda ho sóc i punt. Però m’he resignat a acabar amb l’illa tota sola i endinsar-me en un món de dolces infidelitats. Potser no és una bona opció (no, segur que no) però fer-se la distreta sempre va bé. El problema és que el món de les primaveres eternes (o els hiverns amb abraçades assegurades), les petúnies, les tardes de diumenge de passejades eternes entre les vinyes i sopars a la fresca; el món dels missatges tontos de bon dia (o de bona tarda o de bona nit), de les visites inesperades, del llegir un poema creient-nos els més grans intèrprets i del redescobrir-nos -i reenamorar-nos- en cada frase i en cada mirada m’apassiona massa. I és que no, que de romanticisme, ara per ara no me’n convé però sóc mesella i el hit del Jason Mraz sona en un repeat abusiu. I les ungles, les meves pobres ungles, cedeixen a cada atac d’impaciència mentre espero que aquell fos encadenat que un vespre et vaig comentar arribi. Arribi i s’hi quedi, constant i definitiu.

Correfoc en condicional*

2009-07-11T10:12:00.000-07:00

En teoria avui t’havies d’estrenar. Estaríem a la nostra habitació i ens despullaríem amb ganes i ens vestiríem amb compte, cuidant que les vetes estiguessin ben travades i el mocador ben estret. Tornaria a tancar els ulls per gaudir, un cop més, de l’olor de pólvora que sempre queda a la cassaca i m’embadaliria en veure que el vestit que sempre havia sobrat et va que ni pintat. Segur que la mare ens voldria fer una fotografia –ara que encara estem sencers- i pujaríem per trobar-nos amb tots.

Tres, dos, un i comença l’espectacle! Sonen els tambors i carreguem les masses. A dins meu, més enllà de la butxaqueta del tabac, hi ha el neguit de la novetat i de la il•lusió. Seria tan feliç veient que ets un més entre nosaltres. I quan ja haguéssim cremat algunes carretilles, ens agafaríem de braçet i dansaríem al ritme d’uns tambors punyets, constants i serens. Del paraigües de foc emergiríem com un sol ser i els ulls, els teus ulls que sempre m’han enamorat, brillarien encara més amb les espurnes. I aquest cop sí, aquest cop, per fi, podríem dir que ens hauríem purificat junts –que això és el que compta- i que som immunes fins i tot al foc.

Ara, però, de tot això només en queda l’oportunitat d’escriure la història en condicional, la constància d’un missatge que veig caducat i, no cal dir-ho, la pena de reparar en tot allò que podria haver sigut i no ha estat.

click*

2009-07-07T12:44:00.000-07:00

Ara m’he acostumat a pujar a casa amb el bus. Suposo que el subsòl m’ofega el poc alè que em queda per anar fent i passejar entre carrers i botigues em distreu més. I cada cop que creuo tot Passeig de Gràcia més enamorada estic dels fanals majestuosos i imponents i cada cop penso que hauria de portar la compacta per mirar de fer una fotografia que, de ben segur, quedaria lluny de considerar-se digne. Però jo ja m’hauria fet passar la mania. I fa dies que penso que hi he de pensar i aquesta tarda, sant tornem-hi. Què voleu que us digui, trobar un espectacle de circ al pati del CCCB i quedar-m’hi embadalida més de tres quarts d’hora també era digne de ser capturat. Deuen ser ànsies a retenir el que encara puc controlar, aquestes nèures...

take off*

2009-07-05T14:28:00.000-07:00

Pels 160 improductius. Pels senyals de fum no contestats. Per les trucades que has fet perdre. Pel mail que encara no has contestat (però has promès fer-ho). Per tot allò que aquí no es pot posar. Pel que sí que es pot posar però ara no cal. Pel que, d'una manera o altra, ja ho he posat. Pel punt i principi (enèssim) que segueix el punt i final (definitiu). Pels disset minuts d'ara. Perquè el demà d'ara sigui rotund. Per la dosi de morfina. Perquè cap illa no et converteixi en el seu Sawyer. Perquè el que ha estat, ha estat molt bé. Per les nostres purificacions. Per la metamorfosi del nostre nosaltres al tu i jo i jo i tu. I primer tu, tu, tu, tu i, a poc a poc, tu, tu, jo, tu, jo, jo, jo...

madrigueres*

2009-07-05T05:47:00.001-07:00

Fuges d'escenes potencialment flagel·ladores i, sense voler-ho, et trobes en la nit d'una platja amb lluna plena i catorze espelmes. I, en veure-ho, voldries abocar sobre cada nafra, a poc a poc, la cera quan encara bull. I al voltant, estrelles i cendra; però ni tantes estrelles com les de la nostra darrera nit ni tanta centra com la d'ara a dins meu. Estat de descomposició avançat, se n'hi podria dir. I la mà només al bolso esperant que a darrera hora em demanis que t'acompanyi, que m'has fet un lloc a la maleta perquè a tu sempre, d'anada, et sobra espai, i que vols ensenyar-me aquell altre món.

Saber que a pocs quilòmetres proclamen que la propera estació es diu esperança i riure imaginant-me'ls ingenus de confiar, encara, en l'esperança. De retruc, esborrar el color verd de la meva vida i encasellar-me en una escala de grisos permanent. Barejar la idea de córrer cap a l'aeroport descalça; així si els peus sagnen més que l'ànima potser em frenen de fer una bojeria. I, en acabat, a l'hora d'anar a dormir, recórrer a aquell post on m'hi llegeixo en cada frase.

Jo diria Oslo

2009-07-04T02:44:00.000-07:00

Aquest matí, només despertar-me, he pensat que seria perfecte tornar a Oslo. Que el drum’n’bass fes el primer intent de despertar-nos i que el teu o el meu petó fessin la resta. Correries les cortines i descobriríem, als nostres peus, una ciutat més majestuosa del que t’havia venut. I baixaríem aquelles escales desiguals i desgastades i d’entre l’estenall de sabates, botes i bambes triaries tu les teves i jo calçaria les meves catiusques. A més, aquest cop, ho diria bé a la primera i no et riuries la peculiar mania d’afegir lletres on no cal. Passaríem passadissos secundaris, secrets i estrets, sortiríem per la porta del darrere i, rient a cada relliscada, creuaríem el parc nevat. Amb una mà, t’encendries el primer piti del dia; amb l’altra, sense que t’ho demanés, m’agafaries i pararíem al primer 7 eleven que trobéssim. I miraríem d’aprofitar cada segon com si la nostra existència hagués d’acabar en el moment menys pensat i parlaríem en anglès com si ho haguéssim fet tota la vida. I per dins em repetiria vint cops que ets tu i cap altre. Pujaríem a autobusos puntualíssims i a tramvies blaus (que no grocs) i ens abraçaríem igual havent tornat del Viggeland’s park sabent-nos molt més eterns que aquelles escultures immenses i fortes. De tornada, tu obriries A sang freda i jo el Breackfast at Tiffany’s i pensaria que si Capote aixequés el cap se sentiria orgullós de nosaltres. Ja de nit, després que jo cuinés els condiments i tu el plat fort, tornaríem a la nostra petita habitació i deixaríem que Els millors professors europeus anessin dient per a nosaltres tot allò que teníem en ment i no sabíem ben bé com balbotejar. I, després de tot, dormiríem tranquils i feliços sabent que tenim un àngel de la guarda que ens vetlla.

joder!

2009-07-03T10:14:00.001-07:00

Malgrat et pesi, és hora de tocar de peus a terra i adonar-te que tot l'egoïsme que et falta a tu se l'ha quedat l'altre. Fins i tot en això està mal repartit el món...

Namaste*

2009-07-03T01:22:00.001-07:00

És possible que decidir fer la compra setmanal dels dilluns un divendres ja les tingui aquestes coses. Aquest sortir al carrer i trobar-me amb un actor de doblatge frustrat que m’assegura que al meu bloc hi ha un estudi. Aquest entrar al supermercat i deprimir-me en veure els prestatges dels pebrots, els xampinyons i les albergínies totalment despoblats. Tornar a casa, menys carregada del normal, i creuar-me amb un ancià muntat en una bicicleta amb sidecar improvisat amb caixa de fruita de plàstic i adornada amb cintes de Nadal, de les que brillen, que proclama que és feliç perquè ha fet tot Barcelona en menys d’una hora. I abaixar el cap i pensar que potser a mi també m’agradaria tenir aquest punt de bogeria. No trobar les claus del pany i veure com el sexmachine del bloc t’obre la porta i no poder evitar una rialla que, si et descobreix, et delata.

Però aleshores entrar a l’habitació i veure immensa la fotografia de la platja, espantar-te, recular i notar com les punxes de la seva rosa se’t claven, una a una, a les còrnies dels ulls. I adonar-te que aquest estiu serà molt poc suportable, i no només per la xafogor.

monotema

2009-07-02T13:53:00.000-07:00

Per no perdre el costum d’omplir l’agenda m’afanyo a recuperar hores de platja perdudes i acceptar les servesa-bier dels pakis de la platja. Als masages encara no hi hem arribat. Visito niuets d’amor de parets pastel i somiers mal muntats que, tot i no ser el pis dels meus somnis, són capaços de fer-me sentir una espurna d’enveja sana per allò del “si és amb tu, m’adapto al que sigui” compartit. Em menjo hores de tren per lluitar una mica envà contra una solitud que tard o d’hora impera. Miro Lost però sense la fal•lera d’acabar el capítol i córrer a comentar-lo amb intriga. Retorno a una habitació que, un dia ja una mica llunyà, també va ser nostre i miro de reüll un raspall de dents que, malgrat ser inofensiu, em fa pànic tocar-lo. Em privo, a vegades, dels quatre pips abans del contestador i procuro contestar amb fermesa que eres tu qui feia col•lecció de paquets de tabac.

Primera estació*

2009-06-29T11:59:00.001-07:00

Vale sí, estar en escena 24 hores al dia no pot ser. I arriba al vespre i cau el sol i arrossega les poques energies de durant el dia i les parpelles et dibuixen, sense voler-ho, un rostre més entristit del compte. Parles amb un, parles amb l’altra, sempre del mateix i sempre gairebé amb les mateixes paraules. Un, dos, deu i potser vint cops que s’agraeixen però que esgoten. I el que també fot és que l’antibiòtic, en ple sol, faci efecte amb tot excepte amb els Manel. Aquest compartir-los nit i dia destrossa i la Dolors és letal. “I que sembli impossible que pugui acabar “, canten… i jo, de moment, en lloc de riure-me’n he de reconèixer que em venç. I aleshores sí que es recupera el dramón i els aiguats i una inconsciència temerària mentre condueixes. Però sóc massoca i és només pujar al cotxe que la meva mà sembla que sigui més seva que meva i s’afanya a posar pista tres en un repeat abusiu, com la calor. I diuen que això només és el principi.

A més, em sembla que he canviat unes ulleres de sol per uns calçotets. Això només tenint en compte una part de la part material... pf!

repeat

2009-06-28T10:38:00.000-07:00

M'atreviria a dir que per aquí hi tornarà a haver moviment...
ja és ben trist funcionar a base d'òsties!

Botànica*

2009-04-27T14:19:00.001-07:00

Ara és allò que m’agafo i m’assec al costat del llit i veig que la minúscula habitació és plena de tot el que ara no hi hauria de ser: d’una enyorança mal portada, de bitllets de trens que aquestes hores ja no passen per endinsar-me i retrobar-te i seria plena dels pètals de la teva rosa si no hagués decidit capgirar-la d’hora per poder-la assecar com és degut. I penso que aquesta sensació m’angoixa i que dormir sobre un llit de cactus no faria tan mal com veure esferes i tu darrere d’elles arreu on vaig.

Reviure temps mort*

2009-04-13T14:24:00.000-07:00

I ara que m'afanyo a acabar un dossier molt ple de no massa gran cosa m'adono que, a efectes pràctics, la tarda dels teus números i les meves lletres va estar una mica massa plena de pitis i breaks. Però què vols que t'hi digui? Asseure'm a les cadires mig enfangades per la pluja de la nit anterior i jugar a fer cercles de fum, apostes sobre el noi que cada tarda pren el sol a la placeta de l'olivera i simular assaborir els cafès que ni tu ni jo no fem m'agrada força més. Ara només falta que jo demà no faci tard i a tu et surti de perles.

I en acabat, deixar-nos perdre una estona...

Nit freda per ser abril*

2009-04-12T08:29:00.000-07:00

He arribat a casa abans de migdia i, per mi, que a les galtes encara hi tenia les marques del nòrdic de taronges. He posat la roba bruta al quartet de fer bugada, l’abric de no dur al Camp Nou a l’armari i el tercer capítol de la primera temporada de Lost a carregar-se. Què voleu que us hi digui? Potser una mica a deshora però ahir vam afegir una altra addicció a la nostra llista de debilitats. Sort, però, que la primera posició és inamovible.
Ah! I unes hores abans jo havia dit sala tallers i ell havia dit que vale.

Vola, Colometa, vola!*

2009-03-25T04:01:00.001-07:00

Ja m’havia semblat veure-ho a venir però ara que ho tinc a sobre puc dir que sí, que quan hi ha bonança no hi ha criança, que quan les casualitats plaents i complaents s’encadenen s’estronca el raig de paraules i frases més o menys maldestrament disposades en corrua de formigues atòmiques sobre la fusió de l’escala cromàtica. I és una llàstima perquè m’encantaria que, en matins com el d’avui, en què les flors que encara no tinc al balcó ja floreixen; en què el suavitzant de la bugada, abans de sortir de la rentadora, ja perfuma celoberts i armaris; en matins com el d’avui en què t’aixeques i has de saltar un cos escultural i perfecte fins arribar al lavabo a fer el primer pipí i corres altre cop al llit i fas aquelles guses que els pares et van ensenyar de petita –ara però, una mica més obscenes-; en matins com aquest m’encantaria que fruís. En matins en què t’aixeques d’hora, molt més d’hora que altres matins, però et sents plena d’una felicitat irracional, descontrolada i, potser pels altres, empallegosa t’adones que, més cap al migdia, et vindria de gust deixar anar aquest exèrcit de sospirs i permetre’ls la metamorfosi a paraules. I donar-los llibertat a contagiar a tort i a dret un món amb crisi, que amb dolçor s’engreixen les vaques flaques.

Benvingut a casa*

2009-03-08T08:37:00.000-07:00

Ahir, quan feia la maleta i decidia si posar-hi el jesei lila o el vermell o tots dos no podia estar-me de pensar que, en el fons, serà un viatge molt particular. El fred, la neu i els fjords em retornaran a una vida de fa mig any i tot serà com un remember confús: repassaré per llocs on tu, d'alguna manera, ja hi has estat i reviuré escenes que canviaran de tonalitat sabent-te present. De tan com t'hi havia pensat ara hauré de ser una mica original amb la ruta no sigui cas que t'avorreixis de reviure-ho, aquest cop sí, en primera persona del present d'indicatiu.

Buenos días, princesa*

2009-02-17T13:46:00.000-08:00

És aixecar-se un matí i fer-se un suc de taronja natural amb l’exprimidor manual dels antics vint duros. Dutxar-se, empolainar-se i endreçar una mica l’habitació. És, mentre faig el llit, pensar que potser serà una mica estret pel dia, a molt estirar de la setmana entrant, que també t’hi quedis a dormir però és també somriure en pensar que ens aferrarem a allò del som joves i qualsevol cosa ens va bé. És baixar les escales –aquesta setmana, vaga d’ascensors, cintes i escales mecàniques i transports en metro de menys de tres parades- i sortir al carrer. Baixar Gran de Gràcia i notar com el flaire del McDonalds és veí directe d’aquella carnisseria que em té el cor robat (i pensar que atacs tan directes al bon gust haurien d’estar prohibits). És contornejar l’Hotel Casa Fuster i pensar que, algun dia, ens apoderarem d’una suite d’un hotel d’una ciutat encara per concretar i glamouritzarem una nit que per si sola ja serà estel·lar. És creuar la Diagonal i fer-se gairebé tot el Passeig de Gràcia per anar a buscar Ristretto i Descafeinado Lungo.

És caminar amb les mans a la butxaca i, més endins de la jaqueta, sentir aquella sensació que ni música no cal viure la perfecció de les coses més senzilles.

My dear, these things are life*

2009-02-06T01:49:00.000-08:00

Acabo de reparar en que una de les coses que més feliç em faria ara mateix seria assegurar-me una nit de sofà amb molts coixins, tres o quatre espelmes, dos cendrers buits que ja aniriem omplint, una plata plena de formatges i una ampolla de Dolça Carla per anar trabucant-la a les copes de cul ample a mesura que les anessim buidant.

I tu, i jo, i mil històries per explicar-nos i tot el temps del món per assaborir-ho.

Hit the road, Jack*

2009-02-04T05:55:00.000-08:00

Sí que deuen tenir raó quan diuen que farem saltar radars i que som uns inconscients perquè la carretera és revoltosa, nosaltres massa temeraris i les nostres vides massa novelles per estimbar-les al primer canvi de rasant. Sí que deuen tenir raó, sí, però què voleu que us hi digui? L’etapa pistes de proves l’hem passat, ja fa mesos que hem despenjat la nostra L particular i compartida i, encara que cadascú en carreteres diferents, els dos ja tenim un rodatge que avala la confiança que ens tenim. No patiu, ja sabem que la carretera és una sorpresa constant i hem de reconèixer que restem a l’espera de la següent. Seguim alerta, atents, les mans –les dues- al volant (evitarem la santa mania de tocar la cuixa de l’altra) i de moment la següent competició s’inicia, per fi, a la Terminal A.

Ais! enfavats i alats*

2009-02-03T02:20:00.000-08:00

Ara pensava que el dia de sol i airina que fa seria perfecte per aquest diumenge vinent quan torni cap a casa i vagi acompanyada del millor dels reis mags. Seure al voltant de la taula de fumar, conversar una estona, intercanviar compliments i agraïments, dir-te fins passat demà i, aleshores, fer una mica de la típica enamorada de pel·lícula: recolzar l’esquena a la porta i, sense cap intenció de dissimular un somriure, veure com la vida comença dins d’un camp de maduixes.

Barcelona, Cara B

2009-02-01T12:36:00.000-08:00

La nit, com a mínim la meva, ha pràcticament acabat i al meu voltat només hi ha cotxes vespa amb llums verdes i enes que passen i no em corresponen. Em botono el botó de dalt i els 20 cèntims que trobo a la butxaca em recorden l’escena de la Rambla on una jove, per calderilla, venia dignitat i regalava suposat plaer. I penso en com d’irrisòria pot ser l’existència del qui malviu entre la fosca d’una ciutat esperpènticament heterogènia. Giro els ulls, sempre dissimuladament per allò de prevenir reaccions no esperades a guaitades massa descarades, i sóc espectadora de la lamentable típica escena entre l’home mig ebri i la jove adolescent, tímida i carregada de paciència que aguanta el xàfec de la conversa més insubstancial. I penso que si no hagués estat pels combinats i per la companyia, en nits així el més assenyat és ni escriure sobre elles.

Boarding*

2009-01-23T02:10:00.001-08:00

Avui marxo a trossets. De moment enllesteixo maleta i, en menys de 24 hores, un bon tros de mi ja haurà marxat continent enllà. L’altra trosset, més físic i menys internacional, arribarà al país veí i, potser allà, em completaré una mica retrobant-me amb aquella que sempre, tant els dies de sol i sorra i caminades vora el mar, com aquelles tardes d’un passat potser no massa llunyà de fer cafè per no ofegar-se, hi ha estat. I jugarem a perdre’ns pels carrers de Torí i viatjarem a Milà aquest cop també sense poder veure il cenacolo de Da Vinci i farem capuccinos i plats de pasta. I ens explicarem coses d’aquelles que per telèfon no acaben de prendre la importància que mereixen i confessarem que ens hem enyorat i que els enyorem i planificarem escapades culturals, trobades que ja no requeriran de la seva complicitat i, quan tot estigui a punt d’acabar-se, ens barallarem amb les maletes, el sobrepès i les absurdes normes de Ryanair.

Històries de la vora del foc*

2009-01-22T02:25:00.001-08:00

Aquest matí m’he llevat i m’ha vingut al cap una escena que encara no ha estat però que algun dia serà. Tu seies a la butaca del costat de la llar de foc, respatller enrere i best-seller en mà. Oficialment només aixecaves la vista per controlar que els troncs fossin sobre les brases i cuitar que els molls no estiguessin massa prop de les flames. Extraoficialment, cada dues pàgines em miraves de reüll i, si t’enganxava, dissimulaves com si això passes ara, quan encara tenim més moments desconeguts que no pas suats i avorrits i la novetat ens fa ser coquetament tímids. Jo seia al sofà biplaça del costat del revister. Amb els anys havia après a fer bé aquell punt de ganxet que tan m’agradava de jove i que l’àvia, els vespres freds i avorrits, m’havia ensenyat amb paciència al costat del braser. De fons, sonava una música tènue, dolça, harmònica.
Quan tocaven les onze de la nit, deixaves el llibre sobre la taula i dues paraules et bastaven per convèncer-me de seguir amb el ganxet el dia següent. Jo abaixava la llum, deixàvem entrar el joc dels clarobscurs i, mentre ens estimàvem, veiem com les nostres ombres dansaven amb el vaivé de les flames. No era rutinari, monòton ni premeditat; era senzillament substituir una –bellíssima- paraula pel més preciós dels fets. Senzill, natural i pur. Al cap d’una estona somrèiem en recordar que aquella història, tal dia com avui, jo ja l’havia escrit.

Canya de sucre*

2009-01-21T05:58:00.000-08:00

Havia estat un cap de setmana atípic amb molts quilòmetres, molts encantat i encantada, i moltes sensacions de les que neixen rere el melic, pugen a la cola i et donen a entendre què és allò de la felicitat. Havia oficialitzat la història que, encara ara, fa que de tant en tant m’assegui una estona a la punta del llit, just al costat del cobrellit que vaig regatejar en un mercat de Hamamet, i comprengui que si no fos perquè els somnis normalment no acostumen a ser tan llargs, em creuria presonera d’una letargia onírica i perfecta.

Diumenge, quan baixava entre fanals, rètols i peatges i m’abstreia repassant aquells trossets de pura vida que havíem compartit les últimes vint-i-quatre hores, em complaïa veure que no anava gens equivocada en creure que viure així té gust de maduixa, olor de mimosa i color de nenúfar.

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí*

2009-01-15T15:40:00.000-08:00

Dues hores de tren donen per idear rebudes de pel·lícula, d’aquelles en què la noia fa veure que no s’espera gens que el galant del seu xicot l’esperi just a la sortida amb un ram de flors maldestrament dissimulat darrere l’esquena i li faci un petó de pel·lícula i la gent del voltant se’ls miri i els envegi i alguns cotxes frenin per admirar l’escena i alguns altres l’admirin sense frenar i xoquin i facin partes i la gent rigui i encara espiï i ells dos, els del petó, al seu món aliens als autos, als extres, a les càmeres i al “talleu, és bona”. Però resulta que surts de l’estació i no hi ha ni cables ni focus ni gossos ni guions; només l’ànsia de reubicar-se en l’escenari, retrocedir dos mesos i carretera amunt i carrer avall. I arribar al semàfor i veure que no ets la única que espera però ja endevines que avui serà un bon dia perquè en el trueque cigarret-foc hi surts guanyant i entre embovar-se amb l’anar i venir dels cotxes i pensar a qui deu esperar ella, la que sacseja la cama com si brodés amb una Singer com la de casa l’àvia, l’espera és res i l’oblides just amb el seu aparèixer.

Aleshores és quan jo he de canviar una mica la forma d’explicar-ho (gairebé) tot i opto per fer-ho en primera persona perquè així és més proper a mi i és més fàcil per explicar aquestes coses que naixen ben endins i que de vegades només pots verbalitzar-ho de la mà de lletres de nous Déus. I podria explicar-vos que la minsa hora i mitja ha estat una estona de cel però que a vegades aquests aperitius t’obren massa la gana i que esperar a dissabte serà una eternitat perquè ets molt maco i molt dolç i molt simpàtic i molt intel·ligent i tens uns ulls molt macos i ets molt molt tot allò bo que se’t pugui dir i aquestes coses mig superficials que dius sobre algú que t’agrada, però seria un bla bla bla i opto per aconsellar-vos, en cas que vulgueu saber què en penso de tot plegat, que escolteu les Corrandes de parella estable dels Manel.

Tot el que jo hi pugui afegir, fum.

Creativitat zero*

2009-01-13T09:22:00.000-08:00

I que no és trist que només funcioni a base de cops? Tu potser sí que has tornat, però ha estat (re)tenir-te i musses i inspiració i moments de modesta lucidesa carrer avall i si t’hem vist no ens enrecordem. Aquesta tarda tinc la sensació que si ja no és per plorar ja no sé abocar res en aquest racó de l’internet global i la meva intranet particular.

Abans que desesperar-me prefereixo pensar que deu ser que tot és tan fantàstic, super guapo, tan tan màgic que la meva suposada manya amb les paraules queda curta per descriure-ho i compartir-ho.

Perdonin la immodèstia.

Morfina*

2008-12-16T16:58:00.000-08:00

[oc07]
I que no, que no en surto, que no m’arrapo a les parets, només les esgarrapo. I em flagel·lo dits i voluntat. I el sol, només l’entrelluco; escletxes, clivelles, esquinços, sets mal apedaçats. I que no, que no aixeco cap, per molts calmants que ajudin amb el teatre i calmin aquella flama que crema i corseca. I un dia rere un altre i un mes rere molts més.
[ma08]
I va sí, per què no? Noruega? Noruega! I fujo i corro i volo i aterro i ni mitja nafra. No pas nova. I reapareixes i reobres i repiques i remenes i recordes.
[se08]
Però ara és el teu torn. I cada exercici fet és una gota de mercromina; i cada pel·lícula és una tireta i cada nit de gaudi i de pètals és un sedant. I tot s’escorra: tu, jo i això. I frenem-ho abans no caigui de massa amunt i s’esmicoli en bocins irreparables. I Sant Tornem-hi, ara en versió reduïda, amb la història del per què?
[de08]
I quan comença el final te’m despulles l’ànima quan jo no goso ni badar boca i dius totes les tendreses guardades fins avui. I sonen divines, vi reserva de racó de bodega. I la Russian Red canta per mi el “don’t go, don’t go” i segellem sense màscares el final d’aquest capítol tan nostre. I el don’t go, don’t go més fort, més endins, més batec, més punt i principi de viure sense tu. Aquest, amb tu, sí que és de veritat: les coordenades d’espai i temps ens ho procuraran. I just després del segon clek de la porta tancant-se Antònia Font a tot drap, subwoofer dins del pit i comportes amunt i aiguat avall. “Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.” I tot el que hi pugui afegir és un blablabla insubstancial i incomprensible pel sanglot del comiat.
És el que té enganxar-se a la morfina.

Du og jeg er alle Bergen

2008-12-06T08:09:00.000-08:00

M’hauré d’afanyar si no vull que el sol em guanyi la carrera i un cop al cim només ens hi esperi la lluna. Vestit negre, gorro, guants, el secret i part de la 210. Creuarem, potser per última vegada els dos sols i junts, el pàrking, les obres, el Safari, la caseta i l’eterna baixada gelada. Si enganxem el 20 serà perfecte. Pel camí se que m’insistiràs en que t’aclareixi on anem; jo optaré per fer-me la distreta o per desviar conversa o per comentar-te com podem encarar els nostres articles o, simplement, per fer una altra fotografia de tu i bus o jo i bus o tu i jo i bus i Bergen de fons. Un cop al Bryggen, pujada amunt i two tickets two ways. Set minuts i la ciutat als nostres peus i el sol rendint-se també a nosaltres. I mil instantànies de l’últim capvespre –a les 4 de la tarda- a la que per sempre més serà la nostra ciutat. Assenyalarem l’edifici groc perquè ens va veure néixer; la Festplassen perquè ens ha vist creuar-la en canviar de biblioteca; la Blue Stone perquè va testimoniar aquell petó imprevist; el Café Òpera per aquell cafè que mai no hi hem arribat a prendre junts; l’Hotel per suposar l’escalafó final del nostre curs de noruec; i allà, més cap a l’esquerra, el nostre Fantoft soviètic des d’on tants cops hem vist sortir el sol.

I quan la fosca ja hagi arribat del tot i quan ja ens haguem reconegut, potser sense verbalitzar-ho, que ens trobarem a faltar, obrirem l’ampolla de cava per brindar per les nostres vides. Jo miraré de ser forta i no pensar en l’etern “gas i xampany”; tu arraconaràs el posat fred que de vegades adoptes i, junts, ens beurem en senyal d’immortal gaudi. Si han estat cinc dels millors mesos de les nostres vides hem de procurar-nos un immillorable record. Tu, jo, cava i un Bergen radiant només per nosaltres. La resta? Foc d'encenalls.

Çacasselachatte!

2008-12-06T05:22:00.000-08:00

Més d’un cop, quan jo pujava a l’ascensor amb el gorro bourdeaus i afrancesat i una mica empolsimada de blanc i gelada, tu ja eres a dins i més enllà d’un somriure i un hi! no intercanviàvem res més. Ahir però, et vas situar a Montpellier (oh!) i em vas explicar que com a futur psicòleg social no acabes de creure en aquests tests que a mi tant m’agraden. Vam compartir, després de l’aigua inici del nosaltres, una jule øl i una xixa. I sí que teníem un cobrellit perfecte i unes ganes de compartir-nos prou evidents, però les altres quinze persones que hi havia a l’habitació de 10 metres quadrats van fer que, enlloc de desbotonar-te, et cordés el botó d’una camisa sensualment fosca.

Au revoir...

Avui no he fet els deures*

2008-12-03T17:07:00.001-08:00

Senyoreta, sap què passa? Que no dono a l'abast. Aquest matí he tingut un examen molt difícil (més que els de matemàtiques, imagini's!) i ahir a la nit vaig estar estudiant amb un amic. Ja sé que no serveix de res estudiar la nit abans... però no perdíem res per intentar-ho. Imagini's si som aplicats que no hem dormit en tota la nit repassant les lliçons. I és una llàstima, perquè l'examen no m'ha anat gaire bé. Bé, de fet no m'ha anat gens bé...

I... doncs... aquesta tarda, quan havia de fer els deures, tenia son i he dormit i aquest vespre, quan també els hauria hagut de fer, m'han vingut a buscar uns amics per anar a jugar i... això... que no he pogut fer els deures. Ja sé que és bo escriure cada dia per aprendre a fer-ho sense faltes de creativitat i d'emotivitat, però és que no dono a l'abast. I sí, sí que llegeixo. Llegeixo cada dia tots aquests blocs linkats als Preferits del navegador però més que motivar-me trobo que m'empetiteixen. I no puc dir que no m'agradin, no, Déu me'n guardi; només és que trobo que ells en saben més que jo i que arriben on jo ni m'hi acosto. Una mica com quan salto al plinton i sempre sóc de les que menys traça hi té, sap?

Li prometo que demà li portaré els deures fets. Des d'avui prometo ser una mica més constant i conseqüent i treballadora i eficaç i molts més adjectius que jo no sé posar però que segur que aquests que en saben tant sí que ho farien molt i molt bé.

Me ronden per sa cara suïcides i neurones*

2008-12-02T09:56:00.000-08:00

Sí, és demà, però què voleu que us digui? Em fa mandra, i molta. I en lloc de repassar ubestemt former o entallers og flertaller prefereixo començar a enyorar-vos abans de marxar. I obro calaixos i carpetes i remeno tots aquells .jpg .tiff .mpg .etc que he anant acumulant aquests cinc mesos i començo a esboçar-ne l'storyboard del video resum-emotiu-llagrimeta fàcil que quedarà per la posteritat. I la (mala) consciència retorna i faig una mirada als adjektiv i als adverb però ja hi tornem a ser amb les visites a hores intempestives. I aquest cop qui veniu sou vosaltres, tots els qui en menys de vint dies us hauré tornat a abraçar i sentir i gaudir i tot serà una mica com fa un any però no del tot. Potser us posareu una mica gelosos perquè veureu com dins del meu cor (sona música de violins i melodies pasteleres; una mica rollo Jeannette) teniu nous veïns i com potser a partir d’ara estareu més estrets, però què puc fer-hi? Ni us trec ni us substitueixo; només us apilono. I ara toca repassar els uregelmessige verbs i veig que no en tinc ni idea i desdono la idea de preocupar-me i opto, inconscientment, per recordar escenes que no adjectivaré perquè la vida privada també s’ha de preservar.

I finalment m’adono que vale, que sí, que aprendre alguna cosa de norsk està bé però el que realment mola és tot el que ha comportat pujar amunt, amunt, amunt; tan amunt que a estones, sentint-nos tan estrelles, hem estat a punt d’acaronar la lluna. Direm que ha estat fantàstic.

Ui! Se m'ha escapat!*

2008-11-29T18:02:00.000-08:00

Tinc un presentiment de final feliç i principi acollonant que és brutal. Si hi penso se m'eriça fins l'ultim racó i m'ennuego intentant digerir l'apoteosi.

Per no gafar-lo, ara per ara no goso ni escriure'l ni descriure'l. Si tot acaba en res, potser el Tió en cagarà la verbalització, i si és així, no només serà el Tió qui l'haurà cagat...

A trenta mil quilòmetres d'aquí*

2008-11-28T12:20:00.000-08:00

De vegades penso que, en part, només escric per a tu. I no ho faig perquè t’enyori (que potser una mica sí), o perquè et vulgui fer content amb el meu esforç o perquè confiï en que el que escric t’acabi agradant; no, no és res d’això. Més aviat crec que més d’un i de dos i de deu cops ets com el motiu, com l’excusa, com un Pepito Grillo (més crescudet i no tan –aparentment- verd) que m’incita a explicar coses i a abandonar-les a aquest món tan virtual però a la vegada sovint tan real.
El que em passa moltes vegades, però, és que sempre t’acabo explicant que estic trista o contenta o ocupada o que aquell noi (encara) no me’l trec del cap o que aquest nou fixatge em neguiteja. I també massa sovint ho faig quan no puc més, quan estic ennuegada de llàgrimes, quan m’ho prenc com un ungüent, com una fugida endavant… però aleshores és massa el cop per setmana que comentàvem i això em fa reconsiderar el monotemisme.
Per això ara m’agradaria explicar-te que a Noruega els músics del carrer toquen la Lambada plogui o nevi, que als supermercats no pots trobar llimonada, ni llenties, ni barres de pa amb crosta cruixent, que a les biblioteques la gent hi abandona els portàtils, els mòbils i les carteres i ningú no toca res de ningú i que els mateixos músics que toquen la Lambada deixen els acordions al carrer mentre ells són vés a saber on. També et vull explicar que les franceses són les reines cuinant postres, que les noruegues tenen una bellesa natural rabiosament brutal (una mica Barbies, potser sí, però no deixen de fer enveja), que no tots els noruecs són massa rossos pel meu gust i que com que veig que la meva estada s’acaba ja vaig pensant en quan, com i qui podem venir a veure què tal és la teva.

Des(tot)*

2008-11-26T16:42:00.001-08:00

No sé per què, però últimament deixo que les no-casualitats em condicionin tant que, arribada la nit, sigui més una llonza de pernil mig corsec al fons d’una nevera que la suma d’una rialla i una il·lusió.

Potser és perquè a tu, l’etern meu primer, m’he cansat de buscar-te (i no trobar-te) en tots els nois que vaig coneixent; potser és perquè amb tu, fugaç meu segon, totes les escenes són massa quotidianes i massa poc excitants; potser és perquè sóc autodestructiva irreversible i no aprenc a no proposar després de més de tres declinacions; i amb tu, infranquejable meu tercer, potser és perquè a vegades sí que és massa tard i quan jo passo, (et) penso, (et) miro i camino, tu ja has traspassat, t’hi has repensat, m’has remirat i, de tant caminar, ja has arribat vés a saber on.

1984*

2008-11-19T18:09:00.000-08:00

A Fantoft diuen que el SiB no té diners i que tancaran el Klubb.
A les bústies deixen cartes dient que els meetings de més de 10 persones a les kitchens dels blocs C i D són prohibits, que les tertúlies als passadissos seran penalitzades i que si això no fa efecte posaran càmeres de videovigilància als 18 passadissos de l'edifici.
Amb això se suposo que nosaltres hem d'arraconar el comportament Erasmus del pal emsaltolesnormesperquèsóclliure, hem de creure'ns com a primera generació fiestera i talkative i hem de trobar super lògic que el SiB no tingui diners per mantenir un Klubb on els treballadors són voluntaris però sí que els té per tenir-nos controlats.

Ja! Jo, pel que em queda a l'inconvent, faré la meva i qui vingui al darrere que apreti.

Bataplan*

2008-11-19T15:38:00.000-08:00

És freda i blanca i té formes i corbes sinuoses. És salada, forta i antiga. És elegant i encara la noto quan tanco els ulls i amb l’índex imagino, en l’aire, resseguir els seus anants i vinents. Més enllà d’ella, sorra, Cantàbric i un horitzó blau fosc, lila negrós; color de nit, aroma de puresa, sensació d’eternitat. I ells a la meva esquena, a dins, al balcó del mar entre gintònics convencionals i en caramel i entre la crème de la crème cinèfila i basca. I jo a fora, combatent fred i distàncies i enyorança i factures gastronòmiques, i explicant-te que les últimes hores han estat més o menys com les penúltimes ja explicades però compartint entusiasme i ganes i neguit i desig. I relativitzant esgarrifances i rient de banalitats. I, tres dies abans, començant-nos a gaudir l’un de l’altre. I jo mirant d’acostar-te amb paraules i sospirs la semi perfecció del paisatge i reconeixent-te que només tu el podries acabar d’arrodonir. I tu escoltant-me i explicant-me i els dos redundant trivialitats i emfatitzant sense-sentits només comprensibles per nosaltres; ni jurats ni jutgesses podrien dictar-ne sentència justa.

I ara, ara que tinc una bona nova em conformo a prescindir de mòbil, a aventurar-la a la xarxa i a abandonar-la a una incerta sort. Sé que arribarà a bon port; el que em trontolla és la capacitat de reacció.

Corre, corre, corre't*

2008-11-18T09:08:00.000-08:00

I tu entres a classe i amb prou feies ens mirem i ens desitgem un bon dia. I tu seus al meu costat i amb prou feines intercanviem dues paraules i mig comentari sobre el xilè que sempre ens ha fet tanta gràcia. I arriba l’hora del pati, o el descans, o l'i pausen, i tothom parla amb tothom però tu i jo gairebé ni ens mirem. Però quan la professora diu el Takk for i dag recollim condicionats per la velocitat de l’altre i cedim el pas a qui ja marxa de l’aula només per fer un temps maldestrament dissimulat. I sortim de classe junts com si només la casualitat ho hagués volgut i és aleshores quan la gent ens pregunta si tornem a Fantoft i nosaltres sempre responem hem de passar per l’Studia o pel Storsenter o pel Rema Tusen i que see you tomorrow or next week or in the Klubb. I aleshores totes aquelles paraules no dites frueixen i creixen i prenen vida i ens agafen de les mans i aleshores sí que ens porten a les nostres 925 i 210. I riem sabent com d’obvi és de portes enfora però com ens divertim de portes endins. I si volen imaginar, que imaginin mentre nosaltres ens gaudim i ens exprimim aquest mes tan minso que ens queda i que tan ens volem nostrejar.

Liebe*

2008-11-12T15:14:00.000-08:00

És rossa, cabell llis i ulls clars. Pestanyes amb una mica de rimmel, mocador negre sobre coll pàl·lid i dues xapes al pit. Seu al terra, entre la tauleta de fusta i cobrellit de colors lilosos i bourdeaus. Està abocada en cos i ment al llibret de color roig que prepara per a ell. Disset melodies pels seus primers dos anys. Que sigui twenty four for seven expressiva no treu encant al moment que aixeca els ulls i, després de preguntar-li si creu que és l’home de la seva vida, somriu i reconeix amb “yes, definetly”. Les paraules escrites amb amor sempre sonen més belles; potser és per això que quan m’ha llegit el text de la portada fins i tot l’alemany m’ha semblat una llengua melòdica.

You smells good*

2008-11-05T16:27:00.000-08:00

A tots els poms de les portes hi ha el mateix paper: Hysj,el nostre sht. Truco la porta tímidament, com si mai no hagués entrat en aquella habitació, com si tot el que m’hi esperés fos nou, fos molt primera vegada, fos, potser, un baül que esguarda un gran tresor, fos el trepitjar territori desconegut amb il·lusió de criatura de cinc anys; fos el motiu del nus estomacal, de l’arítmia, de l’intermitent expiració. Amb un toc discret i suau n’hi ha prou. Entreobres la porta i endevino, envoltada per la claror d’un llum d’escriptori, la teva silueta. I sense pactar-ho, respectem les 288 peticions de silenci que hi ha a l’edifici i optem per substituir la claror elèctrica per una claror tènue, d’irradiació tremolosa i aroma dolç, de vainilla. I deixem al costat de l’espelma la caixa de llumins i deixem, a poc a poc i al costat de la butaca, la meva brusa, la teva camisa, les meves mitges i tots els frens i les teves elles i el meu Ell i la resta del món. L’ara nostra C210 és tot el que nosaltres som, volem ser i volem saber-nos. I ens esforcem a donar sentit al nosaltres i sabem que, ara, jo no sóc sense tu i tu no ets sense mi. I juguem amb la claror de fòsfor per il·luminar només alguns frames del que protagonitzem, per no només tenir-ho més nítid en el record sinó també per, aprofitant les tonalitats ocres i taronges de l’escena,fer-ho més pel·lícula de final esplèndid. I corroborar-ho veient que si el trailer de Un long dimanche de fiançailles pogués sentir i opinar, reconeixeria que no ens ha fet ni ombra.

Ho havia de dir*

2008-11-05T07:26:00.003-08:00

Tant si falla com si no falla la tipografia, merci és una paraula que m'eriça la pell...

El lado más bestia de la vida*

2008-11-04T07:40:00.000-08:00

Ja era hora, ja era hora de matar l’episodi inabordable i inapetent. Durant tot el dia he tingut més no-sensacions que emocions. Ha estat un dia d’aquells que fixes la mirada enlloc i tant t’és que incomprensiblement faci un dia de colors brillants però relaxants o que el noruec guapo que et trobes cada dos per tres et dediqui, només sortir de la residència i per primera vegada, un somriure. He hivernat dins meu. Ha estat un dia d’aquells que et sents amb més costelles del compte, o que simplement les que sempre tens s’han escorregut avall, estibades per la moral.

Tot avui m’he sabut amb una immensa capa negra a sobre, com si la part més fúnebre del Halloween es perllongués sense permís. I potser de cara enfora semblava que estigues una mica in the middle of nowhere, però de cara endins feia anar la romana i mesurava la fragilitat de la vida. Només he hagut de fer servir unces.

Strålende*

2008-10-28T16:05:00.000-07:00

Cenyint-te graciosament a convencionalismes, te m’has avançat dues passes i compixant-te amb l’automacitcitat de les portes amb detector, m’has cedit el pas perquè les noies, primer. He passat, t’he fet l’ullet rollo moltes gràcies, molt agraïda i t’he estibat el gorro una mica avall, just per tapar-te els ulls. Mala pensada, la meva; t’has perdut dos segons de la postal que ens esperava a fora: groc sobre negre i blanc sobre groc.
Eren només les set del vespre, sí, però era negre nit i els carrers adoquinats de la ja nostra ciutat estaven il•luminats per esporàdics fanals amb llums de claror tímida, groquenca i molt nòrdica, molt discreta, molt correcta, molt perfecta. Davant de cada resplendor, una dansa de flocs de neu exhibia elegància i presumia d’harmonia i, cautelosament, es deixava caure per un terra massa mullat com per conservar-los unes hores.
Hem inspirat aire fresc i hem sentit que les energies que havíem deixat les últimes cinc hores dins la biblioteca retornaven per emprendre, amb eufòria, l’eterna i esgotadora pujada matinal que ara, per ser capvespre i pel regal de la natura, era la baixada més preciosa d’Escandinava.
I hem fet com dos adolescents: només mirant-nos de cua d’ull, ens hem agafat de la mà, i com si no fossin nostres, com si fóssim aliens a l’enllaç, hem continuat caminant sense dir-nos res. En silenci, hem comprès com d’afortunats hem arribat a ser: sense actuar ens hem endinsat en una pel•lícula de desenllaç incert però de nus perfecte. Brillem.

Enfosquir*

2008-10-27T13:39:00.000-07:00

Estava convençuda que les fulles taronges i vermelles que encatifaven carrers i camins durarien més i que podria dedicar-me una tarda sencera a fotografiar-les del tord i del dret. Avui m’he adonat que els tons que m’embadalien estan convertint-se, a una velocitat vertiginosament trista, en mediocres marrons i comuns ocres. A més, i per si no això no fos prou, en cas que les fulles conservessin el pigment rogenc ja no podria fotografiar-les durant tota una tarda: a les cinc ja és negra nit, i fins avui no hi he reparat.

El més bonic, però, és sortir de la biblioteca a les set, impregnar-te d’aire fred amb olor de terra mullada, entrellucar el persistent xim-xim entre la claror dels fanals del parc del davant i, presumint de companyia, saber que encara et queda gairebé la meitat del teu dia.

Fargelegge*

2008-10-26T09:02:00.000-07:00

És curiós però quan em vaig plantejar això de la vida d’Erasmus vaig pensar que, potser, els diumenges serien més diumenge tarda del que havien estat fins ara. M’havia rondat la possibilitat d’irremeiablement exposar-me a dies sencers de color gris, d’hores mortes davant de ciberpàgines insubstancials i de jornades olor de romàtic.

M’esgarrifava la idea de perdre’m els dinars familiars amb les menges festamajoneres, delicioses i casolanes de les àvies, d’estalviar-me l’escena setmanal de pares que renyen els fills perquè, quan encara no han acabat, ja corren cap al sofà a estarrosar-se una mica i fins i tot em planyia sabent-me no obligada a donar explicacions per l’estómac tancat per una ressaca que s’havia de dissimular com fos.
Després de deu diumenges d’anar a deshora i cuinar amb cura però amb més inexperiència m’he adonat que malgrat a les 5 ja sigui mig fosc, els diumenges prenen un aire diferent: més distès, menys diumenge tarda i menys diferents a la resta de dies de la setmana. Potser és precisament gràcies a aquesta hibridació diària que les tonalitats insípides i monocromàtiques no hi tenen cabuda.

Cita: dia 0, hora 0

2008-10-26T02:54:00.000-07:00

He decidit engegar-ho de forma més aviat austera: ni targetes d’invitació amb dissenys recargolats i frases formals, ni canapès i broquetes abandonats a la sort dels més barruts, ni copes de cava que potser, de tant que arribarien a animar la festa, li donarien una pompositat que a hores d’ara encara no mereix. Tot just acabo d’arribar i el rebedor encara és ple de paquets, caixes i bosses que no sé ben bé què guarden. Les cadires, de moment, són de plàstic i poc confortables; doneu-me una mica de temps i mirarem de millorar-ho. De moment, però, passin i prenguin seient.