Ui! Se m'ha escapat!*

Tinc un presentiment de final feliç i principi acollonant que és brutal. Si hi penso se m'eriça fins l'ultim racó i m'ennuego intentant digerir l'apoteosi.

Per no gafar-lo, ara per ara no goso ni escriure'l ni descriure'l. Si tot acaba en res, potser el Tió en cagarà la verbalització, i si és així, no només serà el Tió qui l'haurà cagat...

A trenta mil quilòmetres d'aquí*

De vegades penso que, en part, només escric per a tu. I no ho faig perquè t’enyori (que potser una mica sí), o perquè et vulgui fer content amb el meu esforç o perquè confiï en que el que escric t’acabi agradant; no, no és res d’això. Més aviat crec que més d’un i de dos i de deu cops ets com el motiu, com l’excusa, com un Pepito Grillo (més crescudet i no tan –aparentment- verd) que m’incita a explicar coses i a abandonar-les a aquest món tan virtual però a la vegada sovint tan real.
El que em passa moltes vegades, però, és que sempre t’acabo explicant que estic trista o contenta o ocupada o que aquell noi (encara) no me’l trec del cap o que aquest nou fixatge em neguiteja. I també massa sovint ho faig quan no puc més, quan estic ennuegada de llàgrimes, quan m’ho prenc com un ungüent, com una fugida endavant… però aleshores és massa el cop per setmana que comentàvem i això em fa reconsiderar el monotemisme.
Per això ara m’agradaria explicar-te que a Noruega els músics del carrer toquen la Lambada plogui o nevi, que als supermercats no pots trobar llimonada, ni llenties, ni barres de pa amb crosta cruixent, que a les biblioteques la gent hi abandona els portàtils, els mòbils i les carteres i ningú no toca res de ningú i que els mateixos músics que toquen la Lambada deixen els acordions al carrer mentre ells són vés a saber on. També et vull explicar que les franceses són les reines cuinant postres, que les noruegues tenen una bellesa natural rabiosament brutal (una mica Barbies, potser sí, però no deixen de fer enveja), que no tots els noruecs són massa rossos pel meu gust i que com que veig que la meva estada s’acaba ja vaig pensant en quan, com i qui podem venir a veure què tal és la teva.

Des(tot)*

No sé per què, però últimament deixo que les no-casualitats em condicionin tant que, arribada la nit, sigui més una llonza de pernil mig corsec al fons d’una nevera que la suma d’una rialla i una il·lusió.

Potser és perquè a tu, l’etern meu primer, m’he cansat de buscar-te (i no trobar-te) en tots els nois que vaig coneixent; potser és perquè amb tu, fugaç meu segon, totes les escenes són massa quotidianes i massa poc excitants; potser és perquè sóc autodestructiva irreversible i no aprenc a no proposar després de més de tres declinacions; i amb tu, infranquejable meu tercer, potser és perquè a vegades sí que és massa tard i quan jo passo, (et) penso, (et) miro i camino, tu ja has traspassat, t’hi has repensat, m’has remirat i, de tant caminar, ja has arribat vés a saber on.

1984*

A Fantoft diuen que el SiB no té diners i que tancaran el Klubb.
A les bústies deixen cartes dient que els meetings de més de 10 persones a les kitchens dels blocs C i D són prohibits, que les tertúlies als passadissos seran penalitzades i que si això no fa efecte posaran càmeres de videovigilància als 18 passadissos de l'edifici.
Amb això se suposo que nosaltres hem d'arraconar el comportament Erasmus del pal emsaltolesnormesperquèsóclliure, hem de creure'ns com a primera generació fiestera i talkative i hem de trobar super lògic que el SiB no tingui diners per mantenir un Klubb on els treballadors són voluntaris però sí que els té per tenir-nos controlats.

Ja! Jo, pel que em queda a l'inconvent, faré la meva i qui vingui al darrere que apreti.

Bataplan*

És freda i blanca i té formes i corbes sinuoses. És salada, forta i antiga. És elegant i encara la noto quan tanco els ulls i amb l’índex imagino, en l’aire, resseguir els seus anants i vinents. Més enllà d’ella, sorra, Cantàbric i un horitzó blau fosc, lila negrós; color de nit, aroma de puresa, sensació d’eternitat. I ells a la meva esquena, a dins, al balcó del mar entre gintònics convencionals i en caramel i entre la crème de la crème cinèfila i basca. I jo a fora, combatent fred i distàncies i enyorança i factures gastronòmiques, i explicant-te que les últimes hores han estat més o menys com les penúltimes ja explicades però compartint entusiasme i ganes i neguit i desig. I relativitzant esgarrifances i rient de banalitats. I, tres dies abans, començant-nos a gaudir l’un de l’altre. I jo mirant d’acostar-te amb paraules i sospirs la semi perfecció del paisatge i reconeixent-te que només tu el podries acabar d’arrodonir. I tu escoltant-me i explicant-me i els dos redundant trivialitats i emfatitzant sense-sentits només comprensibles per nosaltres; ni jurats ni jutgesses podrien dictar-ne sentència justa.

I ara, ara que tinc una bona nova em conformo a prescindir de mòbil, a aventurar-la a la xarxa i a abandonar-la a una incerta sort. Sé que arribarà a bon port; el que em trontolla és la capacitat de reacció.

Corre, corre, corre't*

I tu entres a classe i amb prou feies ens mirem i ens desitgem un bon dia. I tu seus al meu costat i amb prou feines intercanviem dues paraules i mig comentari sobre el xilè que sempre ens ha fet tanta gràcia. I arriba l’hora del pati, o el descans, o l'i pausen, i tothom parla amb tothom però tu i jo gairebé ni ens mirem. Però quan la professora diu el Takk for i dag recollim condicionats per la velocitat de l’altre i cedim el pas a qui ja marxa de l’aula només per fer un temps maldestrament dissimulat. I sortim de classe junts com si només la casualitat ho hagués volgut i és aleshores quan la gent ens pregunta si tornem a Fantoft i nosaltres sempre responem hem de passar per l’Studia o pel Storsenter o pel Rema Tusen i que see you tomorrow or next week or in the Klubb. I aleshores totes aquelles paraules no dites frueixen i creixen i prenen vida i ens agafen de les mans i aleshores sí que ens porten a les nostres 925 i 210. I riem sabent com d’obvi és de portes enfora però com ens divertim de portes endins. I si volen imaginar, que imaginin mentre nosaltres ens gaudim i ens exprimim aquest mes tan minso que ens queda i que tan ens volem nostrejar.

Liebe*

És rossa, cabell llis i ulls clars. Pestanyes amb una mica de rimmel, mocador negre sobre coll pàl·lid i dues xapes al pit. Seu al terra, entre la tauleta de fusta i cobrellit de colors lilosos i bourdeaus. Està abocada en cos i ment al llibret de color roig que prepara per a ell. Disset melodies pels seus primers dos anys. Que sigui twenty four for seven expressiva no treu encant al moment que aixeca els ulls i, després de preguntar-li si creu que és l’home de la seva vida, somriu i reconeix amb “yes, definetly”. Les paraules escrites amb amor sempre sonen més belles; potser és per això que quan m’ha llegit el text de la portada fins i tot l’alemany m’ha semblat una llengua melòdica.

You smells good*

A tots els poms de les portes hi ha el mateix paper: Hysj,el nostre sht. Truco la porta tímidament, com si mai no hagués entrat en aquella habitació, com si tot el que m’hi esperés fos nou, fos molt primera vegada, fos, potser, un baül que esguarda un gran tresor, fos el trepitjar territori desconegut amb il·lusió de criatura de cinc anys; fos el motiu del nus estomacal, de l’arítmia, de l’intermitent expiració. Amb un toc discret i suau n’hi ha prou. Entreobres la porta i endevino, envoltada per la claror d’un llum d’escriptori, la teva silueta. I sense pactar-ho, respectem les 288 peticions de silenci que hi ha a l’edifici i optem per substituir la claror elèctrica per una claror tènue, d’irradiació tremolosa i aroma dolç, de vainilla. I deixem al costat de l’espelma la caixa de llumins i deixem, a poc a poc i al costat de la butaca, la meva brusa, la teva camisa, les meves mitges i tots els frens i les teves elles i el meu Ell i la resta del món. L’ara nostra C210 és tot el que nosaltres som, volem ser i volem saber-nos. I ens esforcem a donar sentit al nosaltres i sabem que, ara, jo no sóc sense tu i tu no ets sense mi. I juguem amb la claror de fòsfor per il·luminar només alguns frames del que protagonitzem, per no només tenir-ho més nítid en el record sinó també per, aprofitant les tonalitats ocres i taronges de l’escena,fer-ho més pel·lícula de final esplèndid. I corroborar-ho veient que si el trailer de Un long dimanche de fiançailles pogués sentir i opinar, reconeixeria que no ens ha fet ni ombra.

Ho havia de dir*

Tant si falla com si no falla la tipografia, merci és una paraula que m'eriça la pell...

El lado más bestia de la vida*

Ja era hora, ja era hora de matar l’episodi inabordable i inapetent. Durant tot el dia he tingut més no-sensacions que emocions. Ha estat un dia d’aquells que fixes la mirada enlloc i tant t’és que incomprensiblement faci un dia de colors brillants però relaxants o que el noruec guapo que et trobes cada dos per tres et dediqui, només sortir de la residència i per primera vegada, un somriure. He hivernat dins meu. Ha estat un dia d’aquells que et sents amb més costelles del compte, o que simplement les que sempre tens s’han escorregut avall, estibades per la moral.

Tot avui m’he sabut amb una immensa capa negra a sobre, com si la part més fúnebre del Halloween es perllongués sense permís. I potser de cara enfora semblava que estigues una mica in the middle of nowhere, però de cara endins feia anar la romana i mesurava la fragilitat de la vida. Només he hagut de fer servir unces.