Cap gran veritat serà revelada quan es faci clar*

És enyorar els matins al llit d’uvint i llençols de quadres, agafar aquell penjant amb la boleta del món i jugar imaginant-nos el proper viatge. És trobar a faltar l’eterna batalla per la persiana escletxada o només mig abaixada. És maleir que el trajecte hagi estat curt i que no haguem tingut temps de passejar pels carrers de Montmatre, navegar pel Huang He o perdre’s per l’Amazones. És penedir-se d’aquelles paraules no dites –i del seu silenci dens- i rectificar, només mentalment, aquelles balbotejades quan no tocava. És escriure havent de frenar paraules i verbs i fotogrames i vendre’s a les absurdes normes de l’ètica i la moral. És saber-te, a tu, definitivament –i extremadament- lluny, i saber-me, a mi, vertiginosament indefensa davant d’un destí boig. És comptar, com a segurs, cinc estius esmicolats i pensar que, sense malícia, estaria bé poder-n’hi afegir un altre. És conservar les ratlles en blanc i negre al calaix i deixar que codifiquin el que queda d’episodi. És voler creure que, segons què, els massatges no ho curen i que, en el fons, no haver anat a veure els Manel m’ha fet més bé del que ara em sembla. I és, d’una vegada per totes, desenganyar-me i banyar amb incredulitat el “que sembli impossible que pugui acabar” de sota la tapa de cartró.

la mensualitat*

No si no cal que se’m doni temps a aixecar-me. No cal, gràcies. La qüestió és que quan començo a incorporar-me (una mica, tampoc cap meravella) vingui una altra bufetada i m’obligui a fer una enèsima reestructuració d’una vida cada dia més fràgil. Guardar les formes i frenar-me a l’hora de comprar un bitllet pel primer vol cap a Honolulú, això és el que toca. I aguantar estoicament en veure com la teva primera sentència pren cos i forma. I acceptar-ho quan encara no t’he après lluny definitivament. Sincerament, massa complicat tot plegat.

I baixar escales i expectatives i vendre’s a l’aire que s’enduu un globus Passeig de Gràcia enllà. Recórrer a la música i glaçar-se amb els trombons del principi de Tots els mecanismes. Mirar de fugir de tu i embriagar-sm amb el flaire del Tous in heaven que ha vingut no sé ben bé d’on; com tot el que últimament passa...

definitiu*

tocat i enfonsat
i res més

La douleur exquise*

Hem acordat que necessitarem moltes flors per proper dia quinze. I que cada vespre tirem d'estrelles de les que es poden agafar. Sabem que hi ha un sector de la població que no en té ni idea de lligar però ens agrada perquè així ens enriem sense pietat. Hem aconseguit proclamar veritats enmig del poble i consolidar el sentit de l'estètica. Després de vint esborranys acceptem que la haima és imprescindible i que a molts ens farà gràcia llegir Namaste. També, entre cafè i Nestea, ens rendim a l'evidència de la nostra debilitat i, a soles, lamento que les proves d'alcoholèmia siguin només a l'hora d'agafar el cotxe i no pas el mòbil. Que les sirenes cantin a trenta mil quilòmetres d'aquí pica, però que les ratlles blanques i negres segueixin al calaix és una tortura. Sort, però, que els viatges cap a la capital amb el Downtown i el Make your own kind of music són més agradables i amb ganes, gintònics i festes majors, aquest estiu és prou digne.

fins que surti el sol*

Les nits d'estiu amb música i festa mai no haurien d'acceptar el "avui no ho farem gaire fort" d'abans de sortir. El cel de topos blancs fa de sostre i, en nits com les d'ahir, la companyia és multiusos. I penses que et conformaries sabent que ell t'ha enyorat només una mil·léssima part dels puntets que et cobreixen i saps que hauràs d'encarar-te a moltes llunes plenes abans no puguis mirar-la, cantar-la i no ferir-te.

De fons, "tonight, tonight, tonight" a tothora i a tothora també la imatge del vespre que es va estrenar i pensar que sense anar a Formentera hauria pogut ser un estiu apoteòsic però conformar-se en sentir-se jove arribant a casa quan el sol ja fa estona que ha sortit i el padrí ja torna d'anar a caminar.

26*

Un mes totalment gens i gens més.

reformular*

"Una retirada a temps sempre és una victòria".

Qui va dir això segur que encara no sabia que substituir el prèmer un "enviar" per un vespre a l'estil Sex in the city al Café di Roma cada vegada més nostrat és un exitàs.