Namaste*

És possible que decidir fer la compra setmanal dels dilluns un divendres ja les tingui aquestes coses. Aquest sortir al carrer i trobar-me amb un actor de doblatge frustrat que m’assegura que al meu bloc hi ha un estudi. Aquest entrar al supermercat i deprimir-me en veure els prestatges dels pebrots, els xampinyons i les albergínies totalment despoblats. Tornar a casa, menys carregada del normal, i creuar-me amb un ancià muntat en una bicicleta amb sidecar improvisat amb caixa de fruita de plàstic i adornada amb cintes de Nadal, de les que brillen, que proclama que és feliç perquè ha fet tot Barcelona en menys d’una hora. I abaixar el cap i pensar que potser a mi també m’agradaria tenir aquest punt de bogeria. No trobar les claus del pany i veure com el sexmachine del bloc t’obre la porta i no poder evitar una rialla que, si et descobreix, et delata.

Però aleshores entrar a l’habitació i veure immensa la fotografia de la platja, espantar-te, recular i notar com les punxes de la seva rosa se’t claven, una a una, a les còrnies dels ulls. I adonar-te que aquest estiu serà molt poc suportable, i no només per la xafogor.