divendres, 25 de febrer de 2011

Noruega com a excusa i la Preikestolen com a solució

És fàcil. Maleta grossa, guants, bufandes, polars, tèrmiques i molts, molts mocadors. Ryanair. I ni adéu ni fins aviat ni ha estat un plaer. Finestreta, cinturó, llibreta en mà. I totes les ganes del món de purificar-se, de treure fins l'ànima. Pseudoarribar. Bus, tren, bus i cames. Pujar. Esquivar roques. Reposar, recuperar l'aire, refer-se, reemprendre la marxa.

Arribar a dalt i sentir-se encara més petita del que et senties abans de volar. Esborronar-se amb la immensitat del fjord; rendir-se al vertigen de l'alçada. I sense recular ni agafar embranzida fer un pas més (un altre pas en fals; no ve d'un) i deixar-se caure.

Més avall del que ja havies caigut no ho pots fer, però sí que ho pots fer de més amunt.