dilluns, 29 de juny de 2009

Primera estació*

Vale sí, estar en escena 24 hores al dia no pot ser. I arriba al vespre i cau el sol i arrossega les poques energies de durant el dia i les parpelles et dibuixen, sense voler-ho, un rostre més entristit del compte. Parles amb un, parles amb l’altra, sempre del mateix i sempre gairebé amb les mateixes paraules. Un, dos, deu i potser vint cops que s’agraeixen però que esgoten. I el que també fot és que l’antibiòtic, en ple sol, faci efecte amb tot excepte amb els Manel. Aquest compartir-los nit i dia destrossa i la Dolors és letal. “I que sembli impossible que pugui acabar “, canten… i jo, de moment, en lloc de riure-me’n he de reconèixer que em venç. I aleshores sí que es recupera el dramón i els aiguats i una inconsciència temerària mentre condueixes. Però sóc massoca i és només pujar al cotxe que la meva mà sembla que sigui més seva que meva i s’afanya a posar pista tres en un repeat abusiu, com la calor. I diuen que això només és el principi.

A més, em sembla que he canviat unes ulleres de sol per uns calçotets. Això només tenint en compte una part de la part material... pf!

diumenge, 28 de juny de 2009

repeat

M'atreviria a dir que per aquí hi tornarà a haver moviment...
ja és ben trist funcionar a base d'òsties!