dimarts, 16 de desembre del 2008

Morfina*

[oc07]
I que no, que no en surto, que no m’arrapo a les parets, només les esgarrapo. I em flagel·lo dits i voluntat. I el sol, només l’entrelluco; escletxes, clivelles, esquinços, sets mal apedaçats. I que no, que no aixeco cap, per molts calmants que ajudin amb el teatre i calmin aquella flama que crema i corseca. I un dia rere un altre i un mes rere molts més.
[ma08]
I va sí, per què no? Noruega? Noruega! I fujo i corro i volo i aterro i ni mitja nafra. No pas nova. I reapareixes i reobres i repiques i remenes i recordes.
[se08]
Però ara és el teu torn. I cada exercici fet és una gota de mercromina; i cada pel·lícula és una tireta i cada nit de gaudi i de pètals és un sedant. I tot s’escorra: tu, jo i això. I frenem-ho abans no caigui de massa amunt i s’esmicoli en bocins irreparables. I Sant Tornem-hi, ara en versió reduïda, amb la història del per què?
[de08]
I quan comença el final te’m despulles l’ànima quan jo no goso ni badar boca i dius totes les tendreses guardades fins avui. I sonen divines, vi reserva de racó de bodega. I la Russian Red canta per mi el “don’t go, don’t go” i segellem sense màscares el final d’aquest capítol tan nostre. I el don’t go, don’t go més fort, més endins, més batec, més punt i principi de viure sense tu. Aquest, amb tu, sí que és de veritat: les coordenades d’espai i temps ens ho procuraran. I just després del segon clek de la porta tancant-se Antònia Font a tot drap, subwoofer dins del pit i comportes amunt i aiguat avall. “Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.” I tot el que hi pugui afegir és un blablabla insubstancial i incomprensible pel sanglot del comiat.
És el que té enganxar-se a la morfina.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Du og jeg er alle Bergen






M’hauré d’afanyar si no vull que el sol em guanyi la carrera i un cop al cim només ens hi esperi la lluna. Vestit negre, gorro, guants, el secret i part de la 210. Creuarem, potser per última vegada els dos sols i junts, el pàrking, les obres, el Safari, la caseta i l’eterna baixada gelada. Si enganxem el 20 serà perfecte. Pel camí se que m’insistiràs en que t’aclareixi on anem; jo optaré per fer-me la distreta o per desviar conversa o per comentar-te com podem encarar els nostres articles o, simplement, per fer una altra fotografia de tu i bus o jo i bus o tu i jo i bus i Bergen de fons. Un cop al Bryggen, pujada amunt i two tickets two ways. Set minuts i la ciutat als nostres peus i el sol rendint-se també a nosaltres. I mil instantànies de l’últim capvespre –a les 4 de la tarda- a la que per sempre més serà la nostra ciutat. Assenyalarem l’edifici groc perquè ens va veure néixer; la Festplassen perquè ens ha vist creuar-la en canviar de biblioteca; la Blue Stone perquè va testimoniar aquell petó imprevist; el Café Òpera per aquell cafè que mai no hi hem arribat a prendre junts; l’Hotel per suposar l’escalafó final del nostre curs de noruec; i allà, més cap a l’esquerra, el nostre Fantoft soviètic des d’on tants cops hem vist sortir el sol.

I quan la fosca ja hagi arribat del tot i quan ja ens haguem reconegut, potser sense verbalitzar-ho, que ens trobarem a faltar, obrirem l’ampolla de cava per brindar per les nostres vides. Jo miraré de ser forta i no pensar en l’etern “gas i xampany”; tu arraconaràs el posat fred que de vegades adoptes i, junts, ens beurem en senyal d’immortal gaudi. Si han estat cinc dels millors mesos de les nostres vides hem de procurar-nos un immillorable record. Tu, jo, cava i un Bergen radiant només per nosaltres. La resta? Foc d'encenalls.

Çacasselachatte!

Més d’un cop, quan jo pujava a l’ascensor amb el gorro bourdeaus i afrancesat i una mica empolsimada de blanc i gelada, tu ja eres a dins i més enllà d’un somriure i un hi! no intercanviàvem res més. Ahir però, et vas situar a Montpellier (oh!) i em vas explicar que com a futur psicòleg social no acabes de creure en aquests tests que a mi tant m’agraden. Vam compartir, després de l’aigua inici del nosaltres, una jule øl i una xixa. I sí que teníem un cobrellit perfecte i unes ganes de compartir-nos prou evidents, però les altres quinze persones que hi havia a l’habitació de 10 metres quadrats van fer que, enlloc de desbotonar-te, et cordés el botó d’una camisa sensualment fosca.

Au revoir...

dimecres, 3 de desembre del 2008

Avui no he fet els deures*

Senyoreta, sap què passa? Que no dono a l'abast. Aquest matí he tingut un examen molt difícil (més que els de matemàtiques, imagini's!) i ahir a la nit vaig estar estudiant amb un amic. Ja sé que no serveix de res estudiar la nit abans... però no perdíem res per intentar-ho. Imagini's si som aplicats que no hem dormit en tota la nit repassant les lliçons. I és una llàstima, perquè l'examen no m'ha anat gaire bé. Bé, de fet no m'ha anat gens bé...

I... doncs... aquesta tarda, quan havia de fer els deures, tenia son i he dormit i aquest vespre, quan també els hauria hagut de fer, m'han vingut a buscar uns amics per anar a jugar i... això... que no he pogut fer els deures. Ja sé que és bo escriure cada dia per aprendre a fer-ho sense faltes de creativitat i d'emotivitat, però és que no dono a l'abast. I sí, sí que llegeixo. Llegeixo cada dia tots aquests blocs linkats als Preferits del navegador però més que motivar-me trobo que m'empetiteixen. I no puc dir que no m'agradin, no, Déu me'n guardi; només és que trobo que ells en saben més que jo i que arriben on jo ni m'hi acosto. Una mica com quan salto al plinton i sempre sóc de les que menys traça hi té, sap?

Li prometo que demà li portaré els deures fets. Des d'avui prometo ser una mica més constant i conseqüent i treballadora i eficaç i molts més adjectius que jo no sé posar però que segur que aquests que en saben tant sí que ho farien molt i molt bé.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Me ronden per sa cara suïcides i neurones*

Sí, és demà, però què voleu que us digui? Em fa mandra, i molta. I en lloc de repassar ubestemt former o entallers og flertaller prefereixo començar a enyorar-vos abans de marxar. I obro calaixos i carpetes i remeno tots aquells .jpg .tiff .mpg .etc que he anant acumulant aquests cinc mesos i començo a esboçar-ne l'storyboard del video resum-emotiu-llagrimeta fàcil que quedarà per la posteritat. I la (mala) consciència retorna i faig una mirada als adjektiv i als adverb però ja hi tornem a ser amb les visites a hores intempestives. I aquest cop qui veniu sou vosaltres, tots els qui en menys de vint dies us hauré tornat a abraçar i sentir i gaudir i tot serà una mica com fa un any però no del tot. Potser us posareu una mica gelosos perquè veureu com dins del meu cor (sona música de violins i melodies pasteleres; una mica rollo Jeannette) teniu nous veïns i com potser a partir d’ara estareu més estrets, però què puc fer-hi? Ni us trec ni us substitueixo; només us apilono. I ara toca repassar els uregelmessige verbs i veig que no en tinc ni idea i desdono la idea de preocupar-me i opto, inconscientment, per recordar escenes que no adjectivaré perquè la vida privada també s’ha de preservar.

I finalment m’adono que vale, que sí, que aprendre alguna cosa de norsk està bé però el que realment mola és tot el que ha comportat pujar amunt, amunt, amunt; tan amunt que a estones, sentint-nos tan estrelles, hem estat a punt d’acaronar la lluna. Direm que ha estat fantàstic.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Ui! Se m'ha escapat!*

Tinc un presentiment de final feliç i principi acollonant que és brutal. Si hi penso se m'eriça fins l'ultim racó i m'ennuego intentant digerir l'apoteosi.

Per no gafar-lo, ara per ara no goso ni escriure'l ni descriure'l. Si tot acaba en res, potser el Tió en cagarà la verbalització, i si és així, no només serà el Tió qui l'haurà cagat...

divendres, 28 de novembre del 2008

A trenta mil quilòmetres d'aquí*

De vegades penso que, en part, només escric per a tu. I no ho faig perquè t’enyori (que potser una mica sí), o perquè et vulgui fer content amb el meu esforç o perquè confiï en que el que escric t’acabi agradant; no, no és res d’això. Més aviat crec que més d’un i de dos i de deu cops ets com el motiu, com l’excusa, com un Pepito Grillo (més crescudet i no tan –aparentment- verd) que m’incita a explicar coses i a abandonar-les a aquest món tan virtual però a la vegada sovint tan real.
El que em passa moltes vegades, però, és que sempre t’acabo explicant que estic trista o contenta o ocupada o que aquell noi (encara) no me’l trec del cap o que aquest nou fixatge em neguiteja. I també massa sovint ho faig quan no puc més, quan estic ennuegada de llàgrimes, quan m’ho prenc com un ungüent, com una fugida endavant… però aleshores és massa el cop per setmana que comentàvem i això em fa reconsiderar el monotemisme.
Per això ara m’agradaria explicar-te que a Noruega els músics del carrer toquen la Lambada plogui o nevi, que als supermercats no pots trobar llimonada, ni llenties, ni barres de pa amb crosta cruixent, que a les biblioteques la gent hi abandona els portàtils, els mòbils i les carteres i ningú no toca res de ningú i que els mateixos músics que toquen la Lambada deixen els acordions al carrer mentre ells són vés a saber on. També et vull explicar que les franceses són les reines cuinant postres, que les noruegues tenen una bellesa natural rabiosament brutal (una mica Barbies, potser sí, però no deixen de fer enveja), que no tots els noruecs són massa rossos pel meu gust i que com que veig que la meva estada s’acaba ja vaig pensant en quan, com i qui podem venir a veure què tal és la teva.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Des(tot)*

No sé per què, però últimament deixo que les no-casualitats em condicionin tant que, arribada la nit, sigui més una llonza de pernil mig corsec al fons d’una nevera que la suma d’una rialla i una il·lusió.

Potser és perquè a tu, l’etern meu primer, m’he cansat de buscar-te (i no trobar-te) en tots els nois que vaig coneixent; potser és perquè amb tu, fugaç meu segon, totes les escenes són massa quotidianes i massa poc excitants; potser és perquè sóc autodestructiva irreversible i no aprenc a no proposar després de més de tres declinacions; i amb tu, infranquejable meu tercer, potser és perquè a vegades sí que és massa tard i quan jo passo, (et) penso, (et) miro i camino, tu ja has traspassat, t’hi has repensat, m’has remirat i, de tant caminar, ja has arribat vés a saber on.

dimecres, 19 de novembre del 2008

1984*

A Fantoft diuen que el SiB no té diners i que tancaran el Klubb.
A les bústies deixen cartes dient que els meetings de més de 10 persones a les kitchens dels blocs C i D són prohibits, que les tertúlies als passadissos seran penalitzades i que si això no fa efecte posaran càmeres de videovigilància als 18 passadissos de l'edifici.
Amb això se suposo que nosaltres hem d'arraconar el comportament Erasmus del pal emsaltolesnormesperquèsóclliure, hem de creure'ns com a primera generació fiestera i talkative i hem de trobar super lògic que el SiB no tingui diners per mantenir un Klubb on els treballadors són voluntaris però sí que els té per tenir-nos controlats.

Ja! Jo, pel que em queda a l'inconvent, faré la meva i qui vingui al darrere que apreti.

Bataplan*

És freda i blanca i té formes i corbes sinuoses. És salada, forta i antiga. És elegant i encara la noto quan tanco els ulls i amb l’índex imagino, en l’aire, resseguir els seus anants i vinents. Més enllà d’ella, sorra, Cantàbric i un horitzó blau fosc, lila negrós; color de nit, aroma de puresa, sensació d’eternitat. I ells a la meva esquena, a dins, al balcó del mar entre gintònics convencionals i en caramel i entre la crème de la crème cinèfila i basca. I jo a fora, combatent fred i distàncies i enyorança i factures gastronòmiques, i explicant-te que les últimes hores han estat més o menys com les penúltimes ja explicades però compartint entusiasme i ganes i neguit i desig. I relativitzant esgarrifances i rient de banalitats. I, tres dies abans, començant-nos a gaudir l’un de l’altre. I jo mirant d’acostar-te amb paraules i sospirs la semi perfecció del paisatge i reconeixent-te que només tu el podries acabar d’arrodonir. I tu escoltant-me i explicant-me i els dos redundant trivialitats i emfatitzant sense-sentits només comprensibles per nosaltres; ni jurats ni jutgesses podrien dictar-ne sentència justa.

I ara, ara que tinc una bona nova em conformo a prescindir de mòbil, a aventurar-la a la xarxa i a abandonar-la a una incerta sort. Sé que arribarà a bon port; el que em trontolla és la capacitat de reacció.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Corre, corre, corre't*

I tu entres a classe i amb prou feies ens mirem i ens desitgem un bon dia. I tu seus al meu costat i amb prou feines intercanviem dues paraules i mig comentari sobre el xilè que sempre ens ha fet tanta gràcia. I arriba l’hora del pati, o el descans, o l'i pausen, i tothom parla amb tothom però tu i jo gairebé ni ens mirem. Però quan la professora diu el Takk for i dag recollim condicionats per la velocitat de l’altre i cedim el pas a qui ja marxa de l’aula només per fer un temps maldestrament dissimulat. I sortim de classe junts com si només la casualitat ho hagués volgut i és aleshores quan la gent ens pregunta si tornem a Fantoft i nosaltres sempre responem hem de passar per l’Studia o pel Storsenter o pel Rema Tusen i que see you tomorrow or next week or in the Klubb. I aleshores totes aquelles paraules no dites frueixen i creixen i prenen vida i ens agafen de les mans i aleshores sí que ens porten a les nostres 925 i 210. I riem sabent com d’obvi és de portes enfora però com ens divertim de portes endins. I si volen imaginar, que imaginin mentre nosaltres ens gaudim i ens exprimim aquest mes tan minso que ens queda i que tan ens volem nostrejar.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Liebe*

És rossa, cabell llis i ulls clars. Pestanyes amb una mica de rimmel, mocador negre sobre coll pàl·lid i dues xapes al pit. Seu al terra, entre la tauleta de fusta i cobrellit de colors lilosos i bourdeaus. Està abocada en cos i ment al llibret de color roig que prepara per a ell. Disset melodies pels seus primers dos anys. Que sigui twenty four for seven expressiva no treu encant al moment que aixeca els ulls i, després de preguntar-li si creu que és l’home de la seva vida, somriu i reconeix amb “yes, definetly”. Les paraules escrites amb amor sempre sonen més belles; potser és per això que quan m’ha llegit el text de la portada fins i tot l’alemany m’ha semblat una llengua melòdica.

dimecres, 5 de novembre del 2008

You smells good*

A tots els poms de les portes hi ha el mateix paper: Hysj,el nostre sht. Truco la porta tímidament, com si mai no hagués entrat en aquella habitació, com si tot el que m’hi esperés fos nou, fos molt primera vegada, fos, potser, un baül que esguarda un gran tresor, fos el trepitjar territori desconegut amb il·lusió de criatura de cinc anys; fos el motiu del nus estomacal, de l’arítmia, de l’intermitent expiració. Amb un toc discret i suau n’hi ha prou. Entreobres la porta i endevino, envoltada per la claror d’un llum d’escriptori, la teva silueta. I sense pactar-ho, respectem les 288 peticions de silenci que hi ha a l’edifici i optem per substituir la claror elèctrica per una claror tènue, d’irradiació tremolosa i aroma dolç, de vainilla. I deixem al costat de l’espelma la caixa de llumins i deixem, a poc a poc i al costat de la butaca, la meva brusa, la teva camisa, les meves mitges i tots els frens i les teves elles i el meu Ell i la resta del món. L’ara nostra C210 és tot el que nosaltres som, volem ser i volem saber-nos. I ens esforcem a donar sentit al nosaltres i sabem que, ara, jo no sóc sense tu i tu no ets sense mi. I juguem amb la claror de fòsfor per il·luminar només alguns frames del que protagonitzem, per no només tenir-ho més nítid en el record sinó també per, aprofitant les tonalitats ocres i taronges de l’escena,fer-ho més pel·lícula de final esplèndid. I corroborar-ho veient que si el trailer de Un long dimanche de fiançailles pogués sentir i opinar, reconeixeria que no ens ha fet ni ombra.