Morfina*

[oc07]
I que no, que no en surto, que no m’arrapo a les parets, només les esgarrapo. I em flagel·lo dits i voluntat. I el sol, només l’entrelluco; escletxes, clivelles, esquinços, sets mal apedaçats. I que no, que no aixeco cap, per molts calmants que ajudin amb el teatre i calmin aquella flama que crema i corseca. I un dia rere un altre i un mes rere molts més.
[ma08]
I va sí, per què no? Noruega? Noruega! I fujo i corro i volo i aterro i ni mitja nafra. No pas nova. I reapareixes i reobres i repiques i remenes i recordes.
[se08]
Però ara és el teu torn. I cada exercici fet és una gota de mercromina; i cada pel·lícula és una tireta i cada nit de gaudi i de pètals és un sedant. I tot s’escorra: tu, jo i això. I frenem-ho abans no caigui de massa amunt i s’esmicoli en bocins irreparables. I Sant Tornem-hi, ara en versió reduïda, amb la història del per què?
[de08]
I quan comença el final te’m despulles l’ànima quan jo no goso ni badar boca i dius totes les tendreses guardades fins avui. I sonen divines, vi reserva de racó de bodega. I la Russian Red canta per mi el “don’t go, don’t go” i segellem sense màscares el final d’aquest capítol tan nostre. I el don’t go, don’t go més fort, més endins, més batec, més punt i principi de viure sense tu. Aquest, amb tu, sí que és de veritat: les coordenades d’espai i temps ens ho procuraran. I just després del segon clek de la porta tancant-se Antònia Font a tot drap, subwoofer dins del pit i comportes amunt i aiguat avall. “Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.” I tot el que hi pugui afegir és un blablabla insubstancial i incomprensible pel sanglot del comiat.
És el que té enganxar-se a la morfina.