dissabte, 29 de novembre del 2008
Ui! Se m'ha escapat!*
Per no gafar-lo, ara per ara no goso ni escriure'l ni descriure'l. Si tot acaba en res, potser el Tió en cagarà la verbalització, i si és així, no només serà el Tió qui l'haurà cagat...
divendres, 28 de novembre del 2008
A trenta mil quilòmetres d'aquí*
El que em passa moltes vegades, però, és que sempre t’acabo explicant que estic trista o contenta o ocupada o que aquell noi (encara) no me’l trec del cap o que aquest nou fixatge em neguiteja. I també massa sovint ho faig quan no puc més, quan estic ennuegada de llàgrimes, quan m’ho prenc com un ungüent, com una fugida endavant… però aleshores és massa el cop per setmana que comentàvem i això em fa reconsiderar el monotemisme.
Per això ara m’agradaria explicar-te que a Noruega els músics del carrer toquen la Lambada plogui o nevi, que als supermercats no pots trobar llimonada, ni llenties, ni barres de pa amb crosta cruixent, que a les biblioteques la gent hi abandona els portàtils, els mòbils i les carteres i ningú no toca res de ningú i que els mateixos músics que toquen la Lambada deixen els acordions al carrer mentre ells són vés a saber on. També et vull explicar que les franceses són les reines cuinant postres, que les noruegues tenen una bellesa natural rabiosament brutal (una mica Barbies, potser sí, però no deixen de fer enveja), que no tots els noruecs són massa rossos pel meu gust i que com que veig que la meva estada s’acaba ja vaig pensant en quan, com i qui podem venir a veure què tal és la teva.
dimecres, 26 de novembre del 2008
Des(tot)*
No sé per què, però últimament deixo que les no-casualitats em condicionin tant que, arribada la nit, sigui més una llonza de pernil mig corsec al fons d’una nevera que la suma d’una rialla i una il·lusió.
Potser és perquè a tu, l’etern meu primer, m’he cansat de buscar-te (i no trobar-te) en tots els nois que vaig coneixent; potser és perquè amb tu, fugaç meu segon, totes les escenes són massa quotidianes i massa poc excitants; potser és perquè sóc autodestructiva irreversible i no aprenc a no proposar després de més de tres declinacions; i amb tu, infranquejable meu tercer, potser és perquè a vegades sí que és massa tard i quan jo passo, (et) penso, (et) miro i camino, tu ja has traspassat, t’hi has repensat, m’has remirat i, de tant caminar, ja has arribat vés a saber on.
dimecres, 19 de novembre del 2008
1984*
A les bústies deixen cartes dient que els meetings de més de 10 persones a les kitchens dels blocs C i D són prohibits, que les tertúlies als passadissos seran penalitzades i que si això no fa efecte posaran càmeres de videovigilància als 18 passadissos de l'edifici.
Amb això se suposo que nosaltres hem d'arraconar el comportament Erasmus del pal emsaltolesnormesperquèsóclliure, hem de creure'ns com a primera generació fiestera i talkative i hem de trobar super lògic que el SiB no tingui diners per mantenir un Klubb on els treballadors són voluntaris però sí que els té per tenir-nos controlats.
Ja! Jo, pel que em queda a l'inconvent, faré la meva i qui vingui al darrere que apreti.
Bataplan*
I ara, ara que tinc una bona nova em conformo a prescindir de mòbil, a aventurar-la a la xarxa i a abandonar-la a una incerta sort. Sé que arribarà a bon port; el que em trontolla és la capacitat de reacció.
dimarts, 18 de novembre del 2008
Corre, corre, corre't*
I tu entres a classe i amb prou feies ens mirem i ens desitgem un bon dia. I tu seus al meu costat i amb prou feines intercanviem dues paraules i mig comentari sobre el xilè que sempre ens ha fet tanta gràcia. I arriba l’hora del pati, o el descans, o l'i pausen, i tothom parla amb tothom però tu i jo gairebé ni ens mirem. Però quan la professora diu el Takk for i dag recollim condicionats per la velocitat de l’altre i cedim el pas a qui ja marxa de l’aula només per fer un temps maldestrament dissimulat. I sortim de classe junts com si només la casualitat ho hagués volgut i és aleshores quan la gent ens pregunta si tornem a Fantoft i nosaltres sempre responem hem de passar per l’Studia o pel Storsenter o pel Rema Tusen i que see you tomorrow or next week or in the Klubb. I aleshores totes aquelles paraules no dites frueixen i creixen i prenen vida i ens agafen de les mans i aleshores sí que ens porten a les nostres 925 i 210. I riem sabent com d’obvi és de portes enfora però com ens divertim de portes endins. I si volen imaginar, que imaginin mentre nosaltres ens gaudim i ens exprimim aquest mes tan minso que ens queda i que tan ens volem nostrejar.
dimecres, 12 de novembre del 2008
Liebe*
dimecres, 5 de novembre del 2008
You smells good*
A tots els poms de les portes hi ha el mateix paper: Hysj,el nostre sht. Truco la porta tímidament, com si mai no hagués entrat en aquella habitació, com si tot el que m’hi esperés fos nou, fos molt primera vegada, fos, potser, un baül que esguarda un gran tresor, fos el trepitjar territori desconegut amb il·lusió de criatura de cinc anys; fos el motiu del nus estomacal, de l’arítmia, de l’intermitent expiració. Amb un toc discret i suau n’hi ha prou. Entreobres la porta i endevino, envoltada per la claror d’un llum d’escriptori, la teva silueta. I sense pactar-ho, respectem les 288 peticions de silenci que hi ha a l’edifici i optem per substituir la claror elèctrica per una claror tènue, d’irradiació tremolosa i aroma dolç, de vainilla. I deixem al costat de l’espelma la caixa de llumins i deixem, a poc a poc i al costat de la butaca, la meva brusa, la teva camisa, les meves mitges i tots els frens i les teves elles i el meu Ell i la resta del món. L’ara nostra C210 és tot el que nosaltres som, volem ser i volem saber-nos. I ens esforcem a donar sentit al nosaltres i sabem que, ara, jo no sóc sense tu i tu no ets sense mi. I juguem amb la claror de fòsfor per il·luminar només alguns frames del que protagonitzem, per no només tenir-ho més nítid en el record sinó també per, aprofitant les tonalitats ocres i taronges de l’escena,fer-ho més pel·lícula de final esplèndid. I corroborar-ho veient que si el trailer de Un long dimanche de fiançailles pogués sentir i opinar, reconeixeria que no ens ha fet ni ombra.
Ho havia de dir*
dimarts, 4 de novembre del 2008
El lado más bestia de la vida*
Ja era hora, ja era hora de matar l’episodi inabordable i inapetent. Durant tot el dia he tingut més no-sensacions que emocions. Ha estat un dia d’aquells que fixes la mirada enlloc i tant t’és que incomprensiblement faci un dia de colors brillants però relaxants o que el noruec guapo que et trobes cada dos per tres et dediqui, només sortir de la residència i per primera vegada, un somriure. He hivernat dins meu. Ha estat un dia d’aquells que et sents amb més costelles del compte, o que simplement les que sempre tens s’han escorregut avall, estibades per la moral.
Tot avui m’he sabut amb una immensa capa negra a sobre, com si la part més fúnebre del Halloween es perllongués sense permís. I potser de cara enfora semblava que estigues una mica in the middle of nowhere, però de cara endins feia anar la romana i mesurava la fragilitat de la vida. Només he hagut de fer servir unces.