dimarts, 16 de desembre de 2008

Morfina*

[oc07]
I que no, que no en surto, que no m’arrapo a les parets, només les esgarrapo. I em flagel·lo dits i voluntat. I el sol, només l’entrelluco; escletxes, clivelles, esquinços, sets mal apedaçats. I que no, que no aixeco cap, per molts calmants que ajudin amb el teatre i calmin aquella flama que crema i corseca. I un dia rere un altre i un mes rere molts més.
[ma08]
I va sí, per què no? Noruega? Noruega! I fujo i corro i volo i aterro i ni mitja nafra. No pas nova. I reapareixes i reobres i repiques i remenes i recordes.
[se08]
Però ara és el teu torn. I cada exercici fet és una gota de mercromina; i cada pel·lícula és una tireta i cada nit de gaudi i de pètals és un sedant. I tot s’escorra: tu, jo i això. I frenem-ho abans no caigui de massa amunt i s’esmicoli en bocins irreparables. I Sant Tornem-hi, ara en versió reduïda, amb la història del per què?
[de08]
I quan comença el final te’m despulles l’ànima quan jo no goso ni badar boca i dius totes les tendreses guardades fins avui. I sonen divines, vi reserva de racó de bodega. I la Russian Red canta per mi el “don’t go, don’t go” i segellem sense màscares el final d’aquest capítol tan nostre. I el don’t go, don’t go més fort, més endins, més batec, més punt i principi de viure sense tu. Aquest, amb tu, sí que és de veritat: les coordenades d’espai i temps ens ho procuraran. I just després del segon clek de la porta tancant-se Antònia Font a tot drap, subwoofer dins del pit i comportes amunt i aiguat avall. “Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.” I tot el que hi pugui afegir és un blablabla insubstancial i incomprensible pel sanglot del comiat.
És el que té enganxar-se a la morfina.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Du og jeg er alle Bergen






M’hauré d’afanyar si no vull que el sol em guanyi la carrera i un cop al cim només ens hi esperi la lluna. Vestit negre, gorro, guants, el secret i part de la 210. Creuarem, potser per última vegada els dos sols i junts, el pàrking, les obres, el Safari, la caseta i l’eterna baixada gelada. Si enganxem el 20 serà perfecte. Pel camí se que m’insistiràs en que t’aclareixi on anem; jo optaré per fer-me la distreta o per desviar conversa o per comentar-te com podem encarar els nostres articles o, simplement, per fer una altra fotografia de tu i bus o jo i bus o tu i jo i bus i Bergen de fons. Un cop al Bryggen, pujada amunt i two tickets two ways. Set minuts i la ciutat als nostres peus i el sol rendint-se també a nosaltres. I mil instantànies de l’últim capvespre –a les 4 de la tarda- a la que per sempre més serà la nostra ciutat. Assenyalarem l’edifici groc perquè ens va veure néixer; la Festplassen perquè ens ha vist creuar-la en canviar de biblioteca; la Blue Stone perquè va testimoniar aquell petó imprevist; el Café Òpera per aquell cafè que mai no hi hem arribat a prendre junts; l’Hotel per suposar l’escalafó final del nostre curs de noruec; i allà, més cap a l’esquerra, el nostre Fantoft soviètic des d’on tants cops hem vist sortir el sol.

I quan la fosca ja hagi arribat del tot i quan ja ens haguem reconegut, potser sense verbalitzar-ho, que ens trobarem a faltar, obrirem l’ampolla de cava per brindar per les nostres vides. Jo miraré de ser forta i no pensar en l’etern “gas i xampany”; tu arraconaràs el posat fred que de vegades adoptes i, junts, ens beurem en senyal d’immortal gaudi. Si han estat cinc dels millors mesos de les nostres vides hem de procurar-nos un immillorable record. Tu, jo, cava i un Bergen radiant només per nosaltres. La resta? Foc d'encenalls.

Çacasselachatte!

Més d’un cop, quan jo pujava a l’ascensor amb el gorro bourdeaus i afrancesat i una mica empolsimada de blanc i gelada, tu ja eres a dins i més enllà d’un somriure i un hi! no intercanviàvem res més. Ahir però, et vas situar a Montpellier (oh!) i em vas explicar que com a futur psicòleg social no acabes de creure en aquests tests que a mi tant m’agraden. Vam compartir, després de l’aigua inici del nosaltres, una jule øl i una xixa. I sí que teníem un cobrellit perfecte i unes ganes de compartir-nos prou evidents, però les altres quinze persones que hi havia a l’habitació de 10 metres quadrats van fer que, enlloc de desbotonar-te, et cordés el botó d’una camisa sensualment fosca.

Au revoir...

dimecres, 3 de desembre de 2008

Avui no he fet els deures*

Senyoreta, sap què passa? Que no dono a l'abast. Aquest matí he tingut un examen molt difícil (més que els de matemàtiques, imagini's!) i ahir a la nit vaig estar estudiant amb un amic. Ja sé que no serveix de res estudiar la nit abans... però no perdíem res per intentar-ho. Imagini's si som aplicats que no hem dormit en tota la nit repassant les lliçons. I és una llàstima, perquè l'examen no m'ha anat gaire bé. Bé, de fet no m'ha anat gens bé...

I... doncs... aquesta tarda, quan havia de fer els deures, tenia son i he dormit i aquest vespre, quan també els hauria hagut de fer, m'han vingut a buscar uns amics per anar a jugar i... això... que no he pogut fer els deures. Ja sé que és bo escriure cada dia per aprendre a fer-ho sense faltes de creativitat i d'emotivitat, però és que no dono a l'abast. I sí, sí que llegeixo. Llegeixo cada dia tots aquests blocs linkats als Preferits del navegador però més que motivar-me trobo que m'empetiteixen. I no puc dir que no m'agradin, no, Déu me'n guardi; només és que trobo que ells en saben més que jo i que arriben on jo ni m'hi acosto. Una mica com quan salto al plinton i sempre sóc de les que menys traça hi té, sap?

Li prometo que demà li portaré els deures fets. Des d'avui prometo ser una mica més constant i conseqüent i treballadora i eficaç i molts més adjectius que jo no sé posar però que segur que aquests que en saben tant sí que ho farien molt i molt bé.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Me ronden per sa cara suïcides i neurones*

Sí, és demà, però què voleu que us digui? Em fa mandra, i molta. I en lloc de repassar ubestemt former o entallers og flertaller prefereixo començar a enyorar-vos abans de marxar. I obro calaixos i carpetes i remeno tots aquells .jpg .tiff .mpg .etc que he anant acumulant aquests cinc mesos i començo a esboçar-ne l'storyboard del video resum-emotiu-llagrimeta fàcil que quedarà per la posteritat. I la (mala) consciència retorna i faig una mirada als adjektiv i als adverb però ja hi tornem a ser amb les visites a hores intempestives. I aquest cop qui veniu sou vosaltres, tots els qui en menys de vint dies us hauré tornat a abraçar i sentir i gaudir i tot serà una mica com fa un any però no del tot. Potser us posareu una mica gelosos perquè veureu com dins del meu cor (sona música de violins i melodies pasteleres; una mica rollo Jeannette) teniu nous veïns i com potser a partir d’ara estareu més estrets, però què puc fer-hi? Ni us trec ni us substitueixo; només us apilono. I ara toca repassar els uregelmessige verbs i veig que no en tinc ni idea i desdono la idea de preocupar-me i opto, inconscientment, per recordar escenes que no adjectivaré perquè la vida privada també s’ha de preservar.

I finalment m’adono que vale, que sí, que aprendre alguna cosa de norsk està bé però el que realment mola és tot el que ha comportat pujar amunt, amunt, amunt; tan amunt que a estones, sentint-nos tan estrelles, hem estat a punt d’acaronar la lluna. Direm que ha estat fantàstic.