divendres, 23 de gener de 2009

Boarding*

Avui marxo a trossets. De moment enllesteixo maleta i, en menys de 24 hores, un bon tros de mi ja haurà marxat continent enllà. L’altra trosset, més físic i menys internacional, arribarà al país veí i, potser allà, em completaré una mica retrobant-me amb aquella que sempre, tant els dies de sol i sorra i caminades vora el mar, com aquelles tardes d’un passat potser no massa llunyà de fer cafè per no ofegar-se, hi ha estat. I jugarem a perdre’ns pels carrers de Torí i viatjarem a Milà aquest cop també sense poder veure il cenacolo de Da Vinci i farem capuccinos i plats de pasta. I ens explicarem coses d’aquelles que per telèfon no acaben de prendre la importància que mereixen i confessarem que ens hem enyorat i que els enyorem i planificarem escapades culturals, trobades que ja no requeriran de la seva complicitat i, quan tot estigui a punt d’acabar-se, ens barallarem amb les maletes, el sobrepès i les absurdes normes de Ryanair.

dijous, 22 de gener de 2009

Històries de la vora del foc*

Aquest matí m’he llevat i m’ha vingut al cap una escena que encara no ha estat però que algun dia serà. Tu seies a la butaca del costat de la llar de foc, respatller enrere i best-seller en mà. Oficialment només aixecaves la vista per controlar que els troncs fossin sobre les brases i cuitar que els molls no estiguessin massa prop de les flames. Extraoficialment, cada dues pàgines em miraves de reüll i, si t’enganxava, dissimulaves com si això passes ara, quan encara tenim més moments desconeguts que no pas suats i avorrits i la novetat ens fa ser coquetament tímids. Jo seia al sofà biplaça del costat del revister. Amb els anys havia après a fer bé aquell punt de ganxet que tan m’agradava de jove i que l’àvia, els vespres freds i avorrits, m’havia ensenyat amb paciència al costat del braser. De fons, sonava una música tènue, dolça, harmònica.
Quan tocaven les onze de la nit, deixaves el llibre sobre la taula i dues paraules et bastaven per convèncer-me de seguir amb el ganxet el dia següent. Jo abaixava la llum, deixàvem entrar el joc dels clarobscurs i, mentre ens estimàvem, veiem com les nostres ombres dansaven amb el vaivé de les flames. No era rutinari, monòton ni premeditat; era senzillament substituir una –bellíssima- paraula pel més preciós dels fets. Senzill, natural i pur. Al cap d’una estona somrèiem en recordar que aquella història, tal dia com avui, jo ja l’havia escrit.

dimecres, 21 de gener de 2009

Canya de sucre*

Havia estat un cap de setmana atípic amb molts quilòmetres, molts encantat i encantada, i moltes sensacions de les que neixen rere el melic, pugen a la cola i et donen a entendre què és allò de la felicitat. Havia oficialitzat la història que, encara ara, fa que de tant en tant m’assegui una estona a la punta del llit, just al costat del cobrellit que vaig regatejar en un mercat de Hamamet, i comprengui que si no fos perquè els somnis normalment no acostumen a ser tan llargs, em creuria presonera d’una letargia onírica i perfecta.

Diumenge, quan baixava entre fanals, rètols i peatges i m’abstreia repassant aquells trossets de pura vida que havíem compartit les últimes vint-i-quatre hores, em complaïa veure que no anava gens equivocada en creure que viure així té gust de maduixa, olor de mimosa i color de nenúfar.

dijous, 15 de gener de 2009

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí*

Dues hores de tren donen per idear rebudes de pel·lícula, d’aquelles en què la noia fa veure que no s’espera gens que el galant del seu xicot l’esperi just a la sortida amb un ram de flors maldestrament dissimulat darrere l’esquena i li faci un petó de pel·lícula i la gent del voltant se’ls miri i els envegi i alguns cotxes frenin per admirar l’escena i alguns altres l’admirin sense frenar i xoquin i facin partes i la gent rigui i encara espiï i ells dos, els del petó, al seu món aliens als autos, als extres, a les càmeres i al “talleu, és bona”. Però resulta que surts de l’estació i no hi ha ni cables ni focus ni gossos ni guions; només l’ànsia de reubicar-se en l’escenari, retrocedir dos mesos i carretera amunt i carrer avall. I arribar al semàfor i veure que no ets la única que espera però ja endevines que avui serà un bon dia perquè en el trueque cigarret-foc hi surts guanyant i entre embovar-se amb l’anar i venir dels cotxes i pensar a qui deu esperar ella, la que sacseja la cama com si brodés amb una Singer com la de casa l’àvia, l’espera és res i l’oblides just amb el seu aparèixer.

Aleshores és quan jo he de canviar una mica la forma d’explicar-ho (gairebé) tot i opto per fer-ho en primera persona perquè així és més proper a mi i és més fàcil per explicar aquestes coses que naixen ben endins i que de vegades només pots verbalitzar-ho de la mà de lletres de nous Déus. I podria explicar-vos que la minsa hora i mitja ha estat una estona de cel però que a vegades aquests aperitius t’obren massa la gana i que esperar a dissabte serà una eternitat perquè ets molt maco i molt dolç i molt simpàtic i molt intel·ligent i tens uns ulls molt macos i ets molt molt tot allò bo que se’t pugui dir i aquestes coses mig superficials que dius sobre algú que t’agrada, però seria un bla bla bla i opto per aconsellar-vos, en cas que vulgueu saber què en penso de tot plegat, que escolteu les Corrandes de parella estable dels Manel.

Tot el que jo hi pugui afegir, fum.

dimarts, 13 de gener de 2009

Creativitat zero*

I que no és trist que només funcioni a base de cops? Tu potser sí que has tornat, però ha estat (re)tenir-te i musses i inspiració i moments de modesta lucidesa carrer avall i si t’hem vist no ens enrecordem. Aquesta tarda tinc la sensació que si ja no és per plorar ja no sé abocar res en aquest racó de l’internet global i la meva intranet particular.

Abans que desesperar-me prefereixo pensar que deu ser que tot és tan fantàstic, super guapo, tan tan màgic que la meva suposada manya amb les paraules queda curta per descriure-ho i compartir-ho.

Perdonin la immodèstia.