divendres, 25 de febrer de 2011

Noruega com a excusa i la Preikestolen com a solució

És fàcil. Maleta grossa, guants, bufandes, polars, tèrmiques i molts, molts mocadors. Ryanair. I ni adéu ni fins aviat ni ha estat un plaer. Finestreta, cinturó, llibreta en mà. I totes les ganes del món de purificar-se, de treure fins l'ànima. Pseudoarribar. Bus, tren, bus i cames. Pujar. Esquivar roques. Reposar, recuperar l'aire, refer-se, reemprendre la marxa.

Arribar a dalt i sentir-se encara més petita del que et senties abans de volar. Esborronar-se amb la immensitat del fjord; rendir-se al vertigen de l'alçada. I sense recular ni agafar embranzida fer un pas més (un altre pas en fals; no ve d'un) i deixar-se caure.

Més avall del que ja havies caigut no ho pots fer, però sí que ho pots fer de més amunt.

dijous, 23 de setembre de 2010

des d'orient fins occident

Reenamorar-se dos anys després, enyorar-lo passat mig any i recuperar-nos tres mesos més tard i, també, tres mesos massa tard. Arriscar-ho tot a una carta, tenir un cop de sort, tornar-hi, i acabar amb unes taules poc definides, gens equitatives. Substituir la pantalla negra del fons per paret blanca, gèlida, siberiana i una platea de seients encoixinats per cadires de rodes. Barrejar quan se vol separar, errar quan es vol aprendree i sobreviure quan l'ofec està a punt de vèncer. Fingir i recomposar-se, desmuntar-se i alliberar-se. Anhelar.

divendres, 30 d’abril de 2010

tria la teva història

És saber-se reubicar i, amb capses d'estampats varis, col·locar cada neguit al seu lloc. És revalorar l'entorn en els seus 360º i renéixer amb una maduixa o una llibreta nova de trinca. És recaure en el post obsolet escrit a mitges i reconsiderar-ne totes les possibilitats. És recolzar-se en el que ve i ve de gust i aprendre a no repetir els mateixos errors. És el que vindria a ser remuntar sense haver-se d'enfrontar a 9 homes dins d'una àera preparats per destrossar il·lusions.

dissabte, 3 d’abril de 2010

Tramuntàrem la carena

Complir amb aquelles autopromeses no escrites. Prova-ho i mirar de superar la mediocritat que massa cops tira enrere. Repassar el thinks to do – to write i resignar-se a no poder esborrar cap entrada. Optar per parlar de les flors noves del balcó. Descartar-ne la idea. Mirar de transcriure el clímax, ruboritzar-se, i saber-se incapaç de no arribar a la subtilesa adequada. Enyorar l’N5 i la poesia. Sentir-se mussa i remuntar-se a 1939. Vanagloriar els amics i descarregar-se de prejudicis en una nit gens freda per ser abril.

dimecres, 18 de novembre de 2009

C’est la vie

No fa gaires dies pensava que si no em rendia a lamentar-me d’aquesta tardor que cada cop em té més desconcertada seria com si no acabés d’existir. No és ser extremista, però aquesta indecisió del sol i dels núvols em trasbalsa. Pensava, també, que potser aquesta mandra que ara em fa el fred fort és perquè veig a venir que el record de l’últim fred bèstia que vaig passar tornarà com una trompada desconsiderada i em glaçarà l’ànima i més enllà. De moment, però, aquesta nit passarem una prova de foc i mirarem de sobreviure a la Naomi i a la Rue Des Casacades. Sarna con gusto no pica, diuen.

dijous, 3 de setembre de 2009

Perseverància*

Ja seria hora de canviar els vespres de sofà per les nits a la terrassa. I un cop allà, després d’haver comptat totes les parabòliques del veïnat i part de la ciutat, reconèixer les ganes d’eternitzar-nos en un dels bancs del Parc Güell i voler-nos retenir de forma indefinida en un trosset de la memòria i del cor de cadascú de nosaltres. També seria hora de recordar el petó de cine de la parella d’avis de davant del garatge i, evidentment, seria necessari acceptar l’enveja que fa una passió perenne.

Si les escenes color sípia requadre Polaroid et van grosses podríem canviar les nostres postals particulars per vespres als seients del Camp Nou i, només per matar el cuc (el meu cuc), canviar els protagonistes de la nit del castell de focs. I aconseguir d’aquesta manera no haver de fingir una felicitat edulcorada i trencadissa ni haver de vetllar, en va, per un nosaltres de porcellana xinesa.

Per això, i per a tu i per a mi i pel nostre nosaltres, seria fantàstic muntar-nos un escenari perfecte i a la mida, amb una paret de rajoles tèrmiques, una d’ampolles de cava i un llit amb coixins alts, coixins baixos i tots els matins de festa del món per recuperar aquell temps que algun cop se’ns ha escapat de les mans com també han fet tantes altres coses importants en aquesta vida.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Norge*

El sol que avui no fa encoratjava a emprendre l’aventura. En qualsevol altra circumstància m’hauria planyut de no haver dormit i del pes de la maleta blava, de la vermella i de la motxilla verda haurien estat més bèsties si no hagués estat perquè, molt en el fons, sabia que el que m’esperava seria l’hòstia. Vaig cedir a vessar una mica de sentimentalisme davant els més propers i vaig aprendre a recomposar-me de seguida davant d’un que cada vegada seria més conegut.

Vam compartir hores mortes al Prat, a Estocolm i el misteri entre Flestland i Fantoft eternament plujosos. L’edifici de l’antiga URSS més ràpid del previst va ser casa meva i l’habitació, amb les dues margarites gegants, les vint fotos de tots els meus ells i elles i un bany de tonalitats rojes, violetes i morades, van acollir els que possiblement van ser els millors cinc mesos de la meva vida.

Maldestrament vaig aprendre a balbotejar el bokmal i, amb entusiasme, a redescobrir la immensitat de la mare Natura. Converses sobre política alemanya, xipriota i italiana; bromes amb llet, accents francesos i fruites exòtiques; passejades a la Kirken, al fjord, i al Floyen; aprendre a vendre salmó i diferenciar-ne fins a cinc classes diferents, tastar la balena i odiar els fiskekakes.

I, avui, un any després, saber Noruega com el teu segon país i saber-ne, l’estada, com un dels més preciosos records.