C’est la vie

No fa gaires dies pensava que si no em rendia a lamentar-me d’aquesta tardor que cada cop em té més desconcertada seria com si no acabés d’existir. No és ser extremista, però aquesta indecisió del sol i dels núvols em trasbalsa. Pensava, també, que potser aquesta mandra que ara em fa el fred fort és perquè veig a venir que el record de l’últim fred bèstia que vaig passar tornarà com una trompada desconsiderada i em glaçarà l’ànima i més enllà. De moment, però, aquesta nit passarem una prova de foc i mirarem de sobreviure a la Naomi i a la Rue Des Casacades. Sarna con gusto no pica, diuen.