dijous, 3 de setembre de 2009

Perseverància*

Ja seria hora de canviar els vespres de sofà per les nits a la terrassa. I un cop allà, després d’haver comptat totes les parabòliques del veïnat i part de la ciutat, reconèixer les ganes d’eternitzar-nos en un dels bancs del Parc Güell i voler-nos retenir de forma indefinida en un trosset de la memòria i del cor de cadascú de nosaltres. També seria hora de recordar el petó de cine de la parella d’avis de davant del garatge i, evidentment, seria necessari acceptar l’enveja que fa una passió perenne.

Si les escenes color sípia requadre Polaroid et van grosses podríem canviar les nostres postals particulars per vespres als seients del Camp Nou i, només per matar el cuc (el meu cuc), canviar els protagonistes de la nit del castell de focs. I aconseguir d’aquesta manera no haver de fingir una felicitat edulcorada i trencadissa ni haver de vetllar, en va, per un nosaltres de porcellana xinesa.

Per això, i per a tu i per a mi i pel nostre nosaltres, seria fantàstic muntar-nos un escenari perfecte i a la mida, amb una paret de rajoles tèrmiques, una d’ampolles de cava i un llit amb coixins alts, coixins baixos i tots els matins de festa del món per recuperar aquell temps que algun cop se’ns ha escapat de les mans com també han fet tantes altres coses importants en aquesta vida.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

vet aquí el drama humà: no es pot recuperar el temps perdut.
vet aquí el nostre tresor: tenim temps per endavant.

clauster ha dit...

ei, no et coneixia aquesta existència!