dimecres, 18 de novembre de 2009

C’est la vie

No fa gaires dies pensava que si no em rendia a lamentar-me d’aquesta tardor que cada cop em té més desconcertada seria com si no acabés d’existir. No és ser extremista, però aquesta indecisió del sol i dels núvols em trasbalsa. Pensava, també, que potser aquesta mandra que ara em fa el fred fort és perquè veig a venir que el record de l’últim fred bèstia que vaig passar tornarà com una trompada desconsiderada i em glaçarà l’ànima i més enllà. De moment, però, aquesta nit passarem una prova de foc i mirarem de sobreviure a la Naomi i a la Rue Des Casacades. Sarna con gusto no pica, diuen.

dijous, 3 de setembre de 2009

Perseverància*

Ja seria hora de canviar els vespres de sofà per les nits a la terrassa. I un cop allà, després d’haver comptat totes les parabòliques del veïnat i part de la ciutat, reconèixer les ganes d’eternitzar-nos en un dels bancs del Parc Güell i voler-nos retenir de forma indefinida en un trosset de la memòria i del cor de cadascú de nosaltres. També seria hora de recordar el petó de cine de la parella d’avis de davant del garatge i, evidentment, seria necessari acceptar l’enveja que fa una passió perenne.

Si les escenes color sípia requadre Polaroid et van grosses podríem canviar les nostres postals particulars per vespres als seients del Camp Nou i, només per matar el cuc (el meu cuc), canviar els protagonistes de la nit del castell de focs. I aconseguir d’aquesta manera no haver de fingir una felicitat edulcorada i trencadissa ni haver de vetllar, en va, per un nosaltres de porcellana xinesa.

Per això, i per a tu i per a mi i pel nostre nosaltres, seria fantàstic muntar-nos un escenari perfecte i a la mida, amb una paret de rajoles tèrmiques, una d’ampolles de cava i un llit amb coixins alts, coixins baixos i tots els matins de festa del món per recuperar aquell temps que algun cop se’ns ha escapat de les mans com també han fet tantes altres coses importants en aquesta vida.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Norge*

El sol que avui no fa encoratjava a emprendre l’aventura. En qualsevol altra circumstància m’hauria planyut de no haver dormit i del pes de la maleta blava, de la vermella i de la motxilla verda haurien estat més bèsties si no hagués estat perquè, molt en el fons, sabia que el que m’esperava seria l’hòstia. Vaig cedir a vessar una mica de sentimentalisme davant els més propers i vaig aprendre a recomposar-me de seguida davant d’un que cada vegada seria més conegut.

Vam compartir hores mortes al Prat, a Estocolm i el misteri entre Flestland i Fantoft eternament plujosos. L’edifici de l’antiga URSS més ràpid del previst va ser casa meva i l’habitació, amb les dues margarites gegants, les vint fotos de tots els meus ells i elles i un bany de tonalitats rojes, violetes i morades, van acollir els que possiblement van ser els millors cinc mesos de la meva vida.

Maldestrament vaig aprendre a balbotejar el bokmal i, amb entusiasme, a redescobrir la immensitat de la mare Natura. Converses sobre política alemanya, xipriota i italiana; bromes amb llet, accents francesos i fruites exòtiques; passejades a la Kirken, al fjord, i al Floyen; aprendre a vendre salmó i diferenciar-ne fins a cinc classes diferents, tastar la balena i odiar els fiskekakes.

I, avui, un any després, saber Noruega com el teu segon país i saber-ne, l’estada, com un dels més preciosos records.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Cap gran veritat serà revelada quan es faci clar*

És enyorar els matins al llit d’uvint i llençols de quadres, agafar aquell penjant amb la boleta del món i jugar imaginant-nos el proper viatge. És trobar a faltar l’eterna batalla per la persiana escletxada o només mig abaixada. És maleir que el trajecte hagi estat curt i que no haguem tingut temps de passejar pels carrers de Montmatre, navegar pel Huang He o perdre’s per l’Amazones. És penedir-se d’aquelles paraules no dites –i del seu silenci dens- i rectificar, només mentalment, aquelles balbotejades quan no tocava. És escriure havent de frenar paraules i verbs i fotogrames i vendre’s a les absurdes normes de l’ètica i la moral. És saber-te, a tu, definitivament –i extremadament- lluny, i saber-me, a mi, vertiginosament indefensa davant d’un destí boig. És comptar, com a segurs, cinc estius esmicolats i pensar que, sense malícia, estaria bé poder-n’hi afegir un altre. És conservar les ratlles en blanc i negre al calaix i deixar que codifiquin el que queda d’episodi. És voler creure que, segons què, els massatges no ho curen i que, en el fons, no haver anat a veure els Manel m’ha fet més bé del que ara em sembla. I és, d’una vegada per totes, desenganyar-me i banyar amb incredulitat el “que sembli impossible que pugui acabar” de sota la tapa de cartró.

dimecres, 29 de juliol de 2009

la mensualitat*

No si no cal que se’m doni temps a aixecar-me. No cal, gràcies. La qüestió és que quan començo a incorporar-me (una mica, tampoc cap meravella) vingui una altra bufetada i m’obligui a fer una enèsima reestructuració d’una vida cada dia més fràgil. Guardar les formes i frenar-me a l’hora de comprar un bitllet pel primer vol cap a Honolulú, això és el que toca. I aguantar estoicament en veure com la teva primera sentència pren cos i forma. I acceptar-ho quan encara no t’he après lluny definitivament. Sincerament, massa complicat tot plegat.

I baixar escales i expectatives i vendre’s a l’aire que s’enduu un globus Passeig de Gràcia enllà. Recórrer a la música i glaçar-se amb els trombons del principi de Tots els mecanismes. Mirar de fugir de tu i embriagar-sm amb el flaire del Tous in heaven que ha vingut no sé ben bé d’on; com tot el que últimament passa...

dilluns, 27 de juliol de 2009

definitiu*

tocat i enfonsat
i res més

diumenge, 26 de juliol de 2009

La douleur exquise*

Hem acordat que necessitarem moltes flors per proper dia quinze. I que cada vespre tirem d'estrelles de les que es poden agafar. Sabem que hi ha un sector de la població que no en té ni idea de lligar però ens agrada perquè així ens enriem sense pietat. Hem aconseguit proclamar veritats enmig del poble i consolidar el sentit de l'estètica. Després de vint esborranys acceptem que la haima és imprescindible i que a molts ens farà gràcia llegir Namaste. També, entre cafè i Nestea, ens rendim a l'evidència de la nostra debilitat i, a soles, lamento que les proves d'alcoholèmia siguin només a l'hora d'agafar el cotxe i no pas el mòbil. Que les sirenes cantin a trenta mil quilòmetres d'aquí pica, però que les ratlles blanques i negres segueixin al calaix és una tortura. Sort, però, que els viatges cap a la capital amb el Downtown i el Make your own kind of music són més agradables i amb ganes, gintònics i festes majors, aquest estiu és prou digne.

fins que surti el sol*

Les nits d'estiu amb música i festa mai no haurien d'acceptar el "avui no ho farem gaire fort" d'abans de sortir. El cel de topos blancs fa de sostre i, en nits com les d'ahir, la companyia és multiusos. I penses que et conformaries sabent que ell t'ha enyorat només una mil·léssima part dels puntets que et cobreixen i saps que hauràs d'encarar-te a moltes llunes plenes abans no puguis mirar-la, cantar-la i no ferir-te.

De fons, "tonight, tonight, tonight" a tothora i a tothora també la imatge del vespre que es va estrenar i pensar que sense anar a Formentera hauria pogut ser un estiu apoteòsic però conformar-se en sentir-se jove arribant a casa quan el sol ja fa estona que ha sortit i el padrí ja torna d'anar a caminar.

26*

Un mes totalment gens i gens més.

dijous, 23 de juliol de 2009

reformular*

"Una retirada a temps sempre és una victòria".

Qui va dir això segur que encara no sabia que substituir el prèmer un "enviar" per un vespre a l'estil Sex in the city al Café di Roma cada vegada més nostrat és un exitàs.

imagine that*

A la nova vida ja no hi ha la constant C-55. A la nova vida hi ha grates tardes al Café di Roma del pal Sarah Jessica Parker i un way of life molt a l’estil del Sex in the city en general. Són tardes d’estripar, de remenar, de lamentar-se, d’encendre i, sobretot, de reconfortar-nos. A més, partir de la setmana que ve hi haurà mil fotografies de terrats i teulades i de fanals del Passeig i del Gran de Gràcia de cap a peus. I una habitació redissenyada amb vinils.

A la nova vida ja no hi ha les 5 trucades gairebé reglamentàries i, si no canvien els aires, hi haurà potser un missatge insegur però potencialment ungüent. I estaria bé que hi hagués equilibri, força, valor i seny però el que de moment segur que hi ha és una nit de foc i fum i pólvora i purificació assegurada. Ahà!

I en dies com avui frenarem les ganes bojes de tornar a Bergen i aprendrem que respirant fort, molt, molt, molt fort pots esgarrapar ganes del fons de tot i regalar-te vesprades de granisats, cafès cremosos i companyies immillorables.

diumenge, 19 de juliol de 2009

This is the live*

És apoderar-se de la taula de la nostra terrasseta i que els cambrers ja ni et preguntin què vols. És jugar amb el glaçó i menjar-se la llimona (sense fer ganyotes). És sopar a la fresca i parlar amb els veïns. És posar-se al llit i saber que avui descansaràs més perquè els llençols són nets i van ser brodats per l’àvia. És baixar, dir bona nit a un amic, i voler eternitzar els cinquanta metres que et queden fins a casa per poder gaudir més estona de l’olor de mimosa. És girar el cap i pensar, que malgrat tot, t’agrada viure aquí. És recordar en aquell Beigbeder que vas regalar i, just després, retrobar-lo al bloc d’un altre amic. És buscar el lloc perfecte per posar-hi aquell penjant que no sé si m’arribaràs a portar. És adonar-se que la reestructuració de l’estiu, en el fons, no està tan malament. I és, sobretot, buscar, on sigui, l’excusa per poder anar a dormir pseudofeliç.

dissabte, 18 de juliol de 2009

unequal*

De nit, mai falles. Ens embolcallem amb un llençol de semi-realitat i continuem per uns camins que no ens són del tot estranys. Ampliem fronteres, trenquem esquemes, desfem mites. Som el món.

De dia, a tothora. Jo aquí aferrant-me al sempre com sempre i tu allà, més lluny del que realment ets -i menys del que hauries de ser- i vetllant per conservar aquesta distància insalvable. “I canten ses sirenes aproximadament per no existir” com a base, com a lema, com a fita.

De cop, fogonada i flash-back patètic. I que no, que no insisteixis, que jo amb tu no torno. Que no, que prou missatges, que prou trucades perdudes –de criatures-. Que vale, que mola sentir-se sexy i dolça, però ara toca ser freda i que no, que prou, que bona nit i tapa’t i que demà serà un altre dia i tan amics com abans.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Torredembarra*

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Fos encadenat*

I és que no, que jo, d’estratègies, no en sé fer i que si sóc massa transparent ho sóc i punt. I és que no, que jo, de fingir, no en sé i que si sóc una bleda ho sóc i punt. Però m’he resignat a acabar amb l’illa tota sola i endinsar-me en un món de dolces infidelitats. Potser no és una bona opció (no, segur que no) però fer-se la distreta sempre va bé. El problema és que el món de les primaveres eternes (o els hiverns amb abraçades assegurades), les petúnies, les tardes de diumenge de passejades eternes entre les vinyes i sopars a la fresca; el món dels missatges tontos de bon dia (o de bona tarda o de bona nit), de les visites inesperades, del llegir un poema creient-nos els més grans intèrprets i del redescobrir-nos -i reenamorar-nos- en cada frase i en cada mirada m’apassiona massa. I és que no, que de romanticisme, ara per ara no me’n convé però sóc mesella i el hit del Jason Mraz sona en un repeat abusiu. I les ungles, les meves pobres ungles, cedeixen a cada atac d’impaciència mentre espero que aquell fos encadenat que un vespre et vaig comentar arribi. Arribi i s’hi quedi, constant i definitiu.

dissabte, 11 de juliol de 2009

Correfoc en condicional*

En teoria avui t’havies d’estrenar. Estaríem a la nostra habitació i ens despullaríem amb ganes i ens vestiríem amb compte, cuidant que les vetes estiguessin ben travades i el mocador ben estret. Tornaria a tancar els ulls per gaudir, un cop més, de l’olor de pólvora que sempre queda a la cassaca i m’embadaliria en veure que el vestit que sempre havia sobrat et va que ni pintat. Segur que la mare ens voldria fer una fotografia –ara que encara estem sencers- i pujaríem per trobar-nos amb tots.

Tres, dos, un i comença l’espectacle! Sonen els tambors i carreguem les masses. A dins meu, més enllà de la butxaqueta del tabac, hi ha el neguit de la novetat i de la il•lusió. Seria tan feliç veient que ets un més entre nosaltres. I quan ja haguéssim cremat algunes carretilles, ens agafaríem de braçet i dansaríem al ritme d’uns tambors punyets, constants i serens. Del paraigües de foc emergiríem com un sol ser i els ulls, els teus ulls que sempre m’han enamorat, brillarien encara més amb les espurnes. I aquest cop sí, aquest cop, per fi, podríem dir que ens hauríem purificat junts –que això és el que compta- i que som immunes fins i tot al foc.

Ara, però, de tot això només en queda l’oportunitat d’escriure la història en condicional, la constància d’un missatge que veig caducat i, no cal dir-ho, la pena de reparar en tot allò que podria haver sigut i no ha estat.

dimarts, 7 de juliol de 2009

click*

Ara m’he acostumat a pujar a casa amb el bus. Suposo que el subsòl m’ofega el poc alè que em queda per anar fent i passejar entre carrers i botigues em distreu més. I cada cop que creuo tot Passeig de Gràcia més enamorada estic dels fanals majestuosos i imponents i cada cop penso que hauria de portar la compacta per mirar de fer una fotografia que, de ben segur, quedaria lluny de considerar-se digne. Però jo ja m’hauria fet passar la mania. I fa dies que penso que hi he de pensar i aquesta tarda, sant tornem-hi. Què voleu que us digui, trobar un espectacle de circ al pati del CCCB i quedar-m’hi embadalida més de tres quarts d’hora també era digne de ser capturat. Deuen ser ànsies a retenir el que encara puc controlar, aquestes nèures...

diumenge, 5 de juliol de 2009

take off*

Pels 160 improductius. Pels senyals de fum no contestats. Per les trucades que has fet perdre. Pel mail que encara no has contestat (però has promès fer-ho). Per tot allò que aquí no es pot posar. Pel que sí que es pot posar però ara no cal. Pel que, d'una manera o altra, ja ho he posat. Pel punt i principi (enèssim) que segueix el punt i final (definitiu). Pels disset minuts d'ara. Perquè el demà d'ara sigui rotund. Per la dosi de morfina. Perquè cap illa no et converteixi en el seu Sawyer. Perquè el que ha estat, ha estat molt bé. Per les nostres purificacions. Per la metamorfosi del nostre nosaltres al tu i jo i jo i tu. I primer tu, tu, tu, tu i, a poc a poc, tu, tu, jo, tu, jo, jo, jo...

madrigueres*

Fuges d'escenes potencialment flagel·ladores i, sense voler-ho, et trobes en la nit d'una platja amb lluna plena i catorze espelmes. I, en veure-ho, voldries abocar sobre cada nafra, a poc a poc, la cera quan encara bull. I al voltant, estrelles i cendra; però ni tantes estrelles com les de la nostra darrera nit ni tanta centra com la d'ara a dins meu. Estat de descomposició avançat, se n'hi podria dir. I la mà només al bolso esperant que a darrera hora em demanis que t'acompanyi, que m'has fet un lloc a la maleta perquè a tu sempre, d'anada, et sobra espai, i que vols ensenyar-me aquell altre món.

Saber que a pocs quilòmetres proclamen que la propera estació es diu esperança i riure imaginant-me'ls ingenus de confiar, encara, en l'esperança. De retruc, esborrar el color verd de la meva vida i encasellar-me en una escala de grisos permanent. Barejar la idea de córrer cap a l'aeroport descalça; així si els peus sagnen més que l'ànima potser em frenen de fer una bojeria. I, en acabat, a l'hora d'anar a dormir, recórrer a aquell post on m'hi llegeixo en cada frase.

dissabte, 4 de juliol de 2009

Jo diria Oslo

Aquest matí, només despertar-me, he pensat que seria perfecte tornar a Oslo. Que el drum’n’bass fes el primer intent de despertar-nos i que el teu o el meu petó fessin la resta. Correries les cortines i descobriríem, als nostres peus, una ciutat més majestuosa del que t’havia venut. I baixaríem aquelles escales desiguals i desgastades i d’entre l’estenall de sabates, botes i bambes triaries tu les teves i jo calçaria les meves catiusques. A més, aquest cop, ho diria bé a la primera i no et riuries la peculiar mania d’afegir lletres on no cal. Passaríem passadissos secundaris, secrets i estrets, sortiríem per la porta del darrere i, rient a cada relliscada, creuaríem el parc nevat. Amb una mà, t’encendries el primer piti del dia; amb l’altra, sense que t’ho demanés, m’agafaries i pararíem al primer 7 eleven que trobéssim. I miraríem d’aprofitar cada segon com si la nostra existència hagués d’acabar en el moment menys pensat i parlaríem en anglès com si ho haguéssim fet tota la vida. I per dins em repetiria vint cops que ets tu i cap altre. Pujaríem a autobusos puntualíssims i a tramvies blaus (que no grocs) i ens abraçaríem igual havent tornat del Viggeland’s park sabent-nos molt més eterns que aquelles escultures immenses i fortes. De tornada, tu obriries A sang freda i jo el Breackfast at Tiffany’s i pensaria que si Capote aixequés el cap se sentiria orgullós de nosaltres. Ja de nit, després que jo cuinés els condiments i tu el plat fort, tornaríem a la nostra petita habitació i deixaríem que Els millors professors europeus anessin dient per a nosaltres tot allò que teníem en ment i no sabíem ben bé com balbotejar. I, després de tot, dormiríem tranquils i feliços sabent que tenim un àngel de la guarda que ens vetlla.

divendres, 3 de juliol de 2009

joder!

Malgrat et pesi, és hora de tocar de peus a terra i adonar-te que tot l'egoïsme que et falta a tu se l'ha quedat l'altre. Fins i tot en això està mal repartit el món...

Namaste*

És possible que decidir fer la compra setmanal dels dilluns un divendres ja les tingui aquestes coses. Aquest sortir al carrer i trobar-me amb un actor de doblatge frustrat que m’assegura que al meu bloc hi ha un estudi. Aquest entrar al supermercat i deprimir-me en veure els prestatges dels pebrots, els xampinyons i les albergínies totalment despoblats. Tornar a casa, menys carregada del normal, i creuar-me amb un ancià muntat en una bicicleta amb sidecar improvisat amb caixa de fruita de plàstic i adornada amb cintes de Nadal, de les que brillen, que proclama que és feliç perquè ha fet tot Barcelona en menys d’una hora. I abaixar el cap i pensar que potser a mi també m’agradaria tenir aquest punt de bogeria. No trobar les claus del pany i veure com el sexmachine del bloc t’obre la porta i no poder evitar una rialla que, si et descobreix, et delata.

Però aleshores entrar a l’habitació i veure immensa la fotografia de la platja, espantar-te, recular i notar com les punxes de la seva rosa se’t claven, una a una, a les còrnies dels ulls. I adonar-te que aquest estiu serà molt poc suportable, i no només per la xafogor.

dijous, 2 de juliol de 2009

monotema

Per no perdre el costum d’omplir l’agenda m’afanyo a recuperar hores de platja perdudes i acceptar les servesa-bier dels pakis de la platja. Als masages encara no hi hem arribat. Visito niuets d’amor de parets pastel i somiers mal muntats que, tot i no ser el pis dels meus somnis, són capaços de fer-me sentir una espurna d’enveja sana per allò del “si és amb tu, m’adapto al que sigui” compartit. Em menjo hores de tren per lluitar una mica envà contra una solitud que tard o d’hora impera. Miro Lost però sense la fal•lera d’acabar el capítol i córrer a comentar-lo amb intriga. Retorno a una habitació que, un dia ja una mica llunyà, també va ser nostre i miro de reüll un raspall de dents que, malgrat ser inofensiu, em fa pànic tocar-lo. Em privo, a vegades, dels quatre pips abans del contestador i procuro contestar amb fermesa que eres tu qui feia col•lecció de paquets de tabac.

dilluns, 29 de juny de 2009

Primera estació*

Vale sí, estar en escena 24 hores al dia no pot ser. I arriba al vespre i cau el sol i arrossega les poques energies de durant el dia i les parpelles et dibuixen, sense voler-ho, un rostre més entristit del compte. Parles amb un, parles amb l’altra, sempre del mateix i sempre gairebé amb les mateixes paraules. Un, dos, deu i potser vint cops que s’agraeixen però que esgoten. I el que també fot és que l’antibiòtic, en ple sol, faci efecte amb tot excepte amb els Manel. Aquest compartir-los nit i dia destrossa i la Dolors és letal. “I que sembli impossible que pugui acabar “, canten… i jo, de moment, en lloc de riure-me’n he de reconèixer que em venç. I aleshores sí que es recupera el dramón i els aiguats i una inconsciència temerària mentre condueixes. Però sóc massoca i és només pujar al cotxe que la meva mà sembla que sigui més seva que meva i s’afanya a posar pista tres en un repeat abusiu, com la calor. I diuen que això només és el principi.

A més, em sembla que he canviat unes ulleres de sol per uns calçotets. Això només tenint en compte una part de la part material... pf!

diumenge, 28 de juny de 2009

repeat

M'atreviria a dir que per aquí hi tornarà a haver moviment...
ja és ben trist funcionar a base d'òsties!

dilluns, 27 d’abril de 2009

Botànica*

Ara és allò que m’agafo i m’assec al costat del llit i veig que la minúscula habitació és plena de tot el que ara no hi hauria de ser: d’una enyorança mal portada, de bitllets de trens que aquestes hores ja no passen per endinsar-me i retrobar-te i seria plena dels pètals de la teva rosa si no hagués decidit capgirar-la d’hora per poder-la assecar com és degut. I penso que aquesta sensació m’angoixa i que dormir sobre un llit de cactus no faria tan mal com veure esferes i tu darrere d’elles arreu on vaig.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Reviure temps mort*

I ara que m'afanyo a acabar un dossier molt ple de no massa gran cosa m'adono que, a efectes pràctics, la tarda dels teus números i les meves lletres va estar una mica massa plena de pitis i breaks. Però què vols que t'hi digui? Asseure'm a les cadires mig enfangades per la pluja de la nit anterior i jugar a fer cercles de fum, apostes sobre el noi que cada tarda pren el sol a la placeta de l'olivera i simular assaborir els cafès que ni tu ni jo no fem m'agrada força més. Ara només falta que jo demà no faci tard i a tu et surti de perles.

I en acabat, deixar-nos perdre una estona...

diumenge, 12 d’abril de 2009

Nit freda per ser abril*

He arribat a casa abans de migdia i, per mi, que a les galtes encara hi tenia les marques del nòrdic de taronges. He posat la roba bruta al quartet de fer bugada, l’abric de no dur al Camp Nou a l’armari i el tercer capítol de la primera temporada de Lost a carregar-se. Què voleu que us hi digui? Potser una mica a deshora però ahir vam afegir una altra addicció a la nostra llista de debilitats. Sort, però, que la primera posició és inamovible.
Ah! I unes hores abans jo havia dit sala tallers i ell havia dit que vale.

dimecres, 25 de març de 2009

Vola, Colometa, vola!*

Ja m’havia semblat veure-ho a venir però ara que ho tinc a sobre puc dir que sí, que quan hi ha bonança no hi ha criança, que quan les casualitats plaents i complaents s’encadenen s’estronca el raig de paraules i frases més o menys maldestrament disposades en corrua de formigues atòmiques sobre la fusió de l’escala cromàtica. I és una llàstima perquè m’encantaria que, en matins com el d’avui, en què les flors que encara no tinc al balcó ja floreixen; en què el suavitzant de la bugada, abans de sortir de la rentadora, ja perfuma celoberts i armaris; en matins com el d’avui en què t’aixeques i has de saltar un cos escultural i perfecte fins arribar al lavabo a fer el primer pipí i corres altre cop al llit i fas aquelles guses que els pares et van ensenyar de petita –ara però, una mica més obscenes-; en matins com aquest m’encantaria que fruís. En matins en què t’aixeques d’hora, molt més d’hora que altres matins, però et sents plena d’una felicitat irracional, descontrolada i, potser pels altres, empallegosa t’adones que, més cap al migdia, et vindria de gust deixar anar aquest exèrcit de sospirs i permetre’ls la metamorfosi a paraules. I donar-los llibertat a contagiar a tort i a dret un món amb crisi, que amb dolçor s’engreixen les vaques flaques.

diumenge, 8 de març de 2009

Benvingut a casa*

Ahir, quan feia la maleta i decidia si posar-hi el jesei lila o el vermell o tots dos no podia estar-me de pensar que, en el fons, serà un viatge molt particular. El fred, la neu i els fjords em retornaran a una vida de fa mig any i tot serà com un remember confús: repassaré per llocs on tu, d'alguna manera, ja hi has estat i reviuré escenes que canviaran de tonalitat sabent-te present. De tan com t'hi havia pensat ara hauré de ser una mica original amb la ruta no sigui cas que t'avorreixis de reviure-ho, aquest cop sí, en primera persona del present d'indicatiu.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Buenos días, princesa*

És aixecar-se un matí i fer-se un suc de taronja natural amb l’exprimidor manual dels antics vint duros. Dutxar-se, empolainar-se i endreçar una mica l’habitació. És, mentre faig el llit, pensar que potser serà una mica estret pel dia, a molt estirar de la setmana entrant, que també t’hi quedis a dormir però és també somriure en pensar que ens aferrarem a allò del som joves i qualsevol cosa ens va bé. És baixar les escales –aquesta setmana, vaga d’ascensors, cintes i escales mecàniques i transports en metro de menys de tres parades- i sortir al carrer. Baixar Gran de Gràcia i notar com el flaire del McDonalds és veí directe d’aquella carnisseria que em té el cor robat (i pensar que atacs tan directes al bon gust haurien d’estar prohibits). És contornejar l’Hotel Casa Fuster i pensar que, algun dia, ens apoderarem d’una suite d’un hotel d’una ciutat encara per concretar i glamouritzarem una nit que per si sola ja serà estel·lar. És creuar la Diagonal i fer-se gairebé tot el Passeig de Gràcia per anar a buscar Ristretto i Descafeinado Lungo.

És caminar amb les mans a la butxaca i, més endins de la jaqueta, sentir aquella sensació que ni música no cal viure la perfecció de les coses més senzilles.

divendres, 6 de febrer de 2009

My dear, these things are life*

Acabo de reparar en que una de les coses que més feliç em faria ara mateix seria assegurar-me una nit de sofà amb molts coixins, tres o quatre espelmes, dos cendrers buits que ja aniriem omplint, una plata plena de formatges i una ampolla de Dolça Carla per anar trabucant-la a les copes de cul ample a mesura que les anessim buidant.

I tu, i jo, i mil històries per explicar-nos i tot el temps del món per assaborir-ho.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Hit the road, Jack*

Sí que deuen tenir raó quan diuen que farem saltar radars i que som uns inconscients perquè la carretera és revoltosa, nosaltres massa temeraris i les nostres vides massa novelles per estimbar-les al primer canvi de rasant. Sí que deuen tenir raó, sí, però què voleu que us hi digui? L’etapa pistes de proves l’hem passat, ja fa mesos que hem despenjat la nostra L particular i compartida i, encara que cadascú en carreteres diferents, els dos ja tenim un rodatge que avala la confiança que ens tenim. No patiu, ja sabem que la carretera és una sorpresa constant i hem de reconèixer que restem a l’espera de la següent. Seguim alerta, atents, les mans –les dues- al volant (evitarem la santa mania de tocar la cuixa de l’altra) i de moment la següent competició s’inicia, per fi, a la Terminal A.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Ais! enfavats i alats*

Ara pensava que el dia de sol i airina que fa seria perfecte per aquest diumenge vinent quan torni cap a casa i vagi acompanyada del millor dels reis mags. Seure al voltant de la taula de fumar, conversar una estona, intercanviar compliments i agraïments, dir-te fins passat demà i, aleshores, fer una mica de la típica enamorada de pel·lícula: recolzar l’esquena a la porta i, sense cap intenció de dissimular un somriure, veure com la vida comença dins d’un camp de maduixes.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Barcelona, Cara B

La nit, com a mínim la meva, ha pràcticament acabat i al meu voltat només hi ha cotxes vespa amb llums verdes i enes que passen i no em corresponen. Em botono el botó de dalt i els 20 cèntims que trobo a la butxaca em recorden l’escena de la Rambla on una jove, per calderilla, venia dignitat i regalava suposat plaer. I penso en com d’irrisòria pot ser l’existència del qui malviu entre la fosca d’una ciutat esperpènticament heterogènia. Giro els ulls, sempre dissimuladament per allò de prevenir reaccions no esperades a guaitades massa descarades, i sóc espectadora de la lamentable típica escena entre l’home mig ebri i la jove adolescent, tímida i carregada de paciència que aguanta el xàfec de la conversa més insubstancial. I penso que si no hagués estat pels combinats i per la companyia, en nits així el més assenyat és ni escriure sobre elles.

divendres, 23 de gener de 2009

Boarding*

Avui marxo a trossets. De moment enllesteixo maleta i, en menys de 24 hores, un bon tros de mi ja haurà marxat continent enllà. L’altra trosset, més físic i menys internacional, arribarà al país veí i, potser allà, em completaré una mica retrobant-me amb aquella que sempre, tant els dies de sol i sorra i caminades vora el mar, com aquelles tardes d’un passat potser no massa llunyà de fer cafè per no ofegar-se, hi ha estat. I jugarem a perdre’ns pels carrers de Torí i viatjarem a Milà aquest cop també sense poder veure il cenacolo de Da Vinci i farem capuccinos i plats de pasta. I ens explicarem coses d’aquelles que per telèfon no acaben de prendre la importància que mereixen i confessarem que ens hem enyorat i que els enyorem i planificarem escapades culturals, trobades que ja no requeriran de la seva complicitat i, quan tot estigui a punt d’acabar-se, ens barallarem amb les maletes, el sobrepès i les absurdes normes de Ryanair.

dijous, 22 de gener de 2009

Històries de la vora del foc*

Aquest matí m’he llevat i m’ha vingut al cap una escena que encara no ha estat però que algun dia serà. Tu seies a la butaca del costat de la llar de foc, respatller enrere i best-seller en mà. Oficialment només aixecaves la vista per controlar que els troncs fossin sobre les brases i cuitar que els molls no estiguessin massa prop de les flames. Extraoficialment, cada dues pàgines em miraves de reüll i, si t’enganxava, dissimulaves com si això passes ara, quan encara tenim més moments desconeguts que no pas suats i avorrits i la novetat ens fa ser coquetament tímids. Jo seia al sofà biplaça del costat del revister. Amb els anys havia après a fer bé aquell punt de ganxet que tan m’agradava de jove i que l’àvia, els vespres freds i avorrits, m’havia ensenyat amb paciència al costat del braser. De fons, sonava una música tènue, dolça, harmònica.
Quan tocaven les onze de la nit, deixaves el llibre sobre la taula i dues paraules et bastaven per convèncer-me de seguir amb el ganxet el dia següent. Jo abaixava la llum, deixàvem entrar el joc dels clarobscurs i, mentre ens estimàvem, veiem com les nostres ombres dansaven amb el vaivé de les flames. No era rutinari, monòton ni premeditat; era senzillament substituir una –bellíssima- paraula pel més preciós dels fets. Senzill, natural i pur. Al cap d’una estona somrèiem en recordar que aquella història, tal dia com avui, jo ja l’havia escrit.

dimecres, 21 de gener de 2009

Canya de sucre*

Havia estat un cap de setmana atípic amb molts quilòmetres, molts encantat i encantada, i moltes sensacions de les que neixen rere el melic, pugen a la cola i et donen a entendre què és allò de la felicitat. Havia oficialitzat la història que, encara ara, fa que de tant en tant m’assegui una estona a la punta del llit, just al costat del cobrellit que vaig regatejar en un mercat de Hamamet, i comprengui que si no fos perquè els somnis normalment no acostumen a ser tan llargs, em creuria presonera d’una letargia onírica i perfecta.

Diumenge, quan baixava entre fanals, rètols i peatges i m’abstreia repassant aquells trossets de pura vida que havíem compartit les últimes vint-i-quatre hores, em complaïa veure que no anava gens equivocada en creure que viure així té gust de maduixa, olor de mimosa i color de nenúfar.