Barcelona, Cara B

La nit, com a mínim la meva, ha pràcticament acabat i al meu voltat només hi ha cotxes vespa amb llums verdes i enes que passen i no em corresponen. Em botono el botó de dalt i els 20 cèntims que trobo a la butxaca em recorden l’escena de la Rambla on una jove, per calderilla, venia dignitat i regalava suposat plaer. I penso en com d’irrisòria pot ser l’existència del qui malviu entre la fosca d’una ciutat esperpènticament heterogènia. Giro els ulls, sempre dissimuladament per allò de prevenir reaccions no esperades a guaitades massa descarades, i sóc espectadora de la lamentable típica escena entre l’home mig ebri i la jove adolescent, tímida i carregada de paciència que aguanta el xàfec de la conversa més insubstancial. I penso que si no hagués estat pels combinats i per la companyia, en nits així el més assenyat és ni escriure sobre elles.