Buenos días, princesa*

És aixecar-se un matí i fer-se un suc de taronja natural amb l’exprimidor manual dels antics vint duros. Dutxar-se, empolainar-se i endreçar una mica l’habitació. És, mentre faig el llit, pensar que potser serà una mica estret pel dia, a molt estirar de la setmana entrant, que també t’hi quedis a dormir però és també somriure en pensar que ens aferrarem a allò del som joves i qualsevol cosa ens va bé. És baixar les escales –aquesta setmana, vaga d’ascensors, cintes i escales mecàniques i transports en metro de menys de tres parades- i sortir al carrer. Baixar Gran de Gràcia i notar com el flaire del McDonalds és veí directe d’aquella carnisseria que em té el cor robat (i pensar que atacs tan directes al bon gust haurien d’estar prohibits). És contornejar l’Hotel Casa Fuster i pensar que, algun dia, ens apoderarem d’una suite d’un hotel d’una ciutat encara per concretar i glamouritzarem una nit que per si sola ja serà estel·lar. És creuar la Diagonal i fer-se gairebé tot el Passeig de Gràcia per anar a buscar Ristretto i Descafeinado Lungo.

És caminar amb les mans a la butxaca i, més endins de la jaqueta, sentir aquella sensació que ni música no cal viure la perfecció de les coses més senzilles.