Norge*

El sol que avui no fa encoratjava a emprendre l’aventura. En qualsevol altra circumstància m’hauria planyut de no haver dormit i del pes de la maleta blava, de la vermella i de la motxilla verda haurien estat més bèsties si no hagués estat perquè, molt en el fons, sabia que el que m’esperava seria l’hòstia. Vaig cedir a vessar una mica de sentimentalisme davant els més propers i vaig aprendre a recomposar-me de seguida davant d’un que cada vegada seria més conegut.

Vam compartir hores mortes al Prat, a Estocolm i el misteri entre Flestland i Fantoft eternament plujosos. L’edifici de l’antiga URSS més ràpid del previst va ser casa meva i l’habitació, amb les dues margarites gegants, les vint fotos de tots els meus ells i elles i un bany de tonalitats rojes, violetes i morades, van acollir els que possiblement van ser els millors cinc mesos de la meva vida.

Maldestrament vaig aprendre a balbotejar el bokmal i, amb entusiasme, a redescobrir la immensitat de la mare Natura. Converses sobre política alemanya, xipriota i italiana; bromes amb llet, accents francesos i fruites exòtiques; passejades a la Kirken, al fjord, i al Floyen; aprendre a vendre salmó i diferenciar-ne fins a cinc classes diferents, tastar la balena i odiar els fiskekakes.

I, avui, un any després, saber Noruega com el teu segon país i saber-ne, l’estada, com un dels més preciosos records.

Cap gran veritat serà revelada quan es faci clar*

És enyorar els matins al llit d’uvint i llençols de quadres, agafar aquell penjant amb la boleta del món i jugar imaginant-nos el proper viatge. És trobar a faltar l’eterna batalla per la persiana escletxada o només mig abaixada. És maleir que el trajecte hagi estat curt i que no haguem tingut temps de passejar pels carrers de Montmatre, navegar pel Huang He o perdre’s per l’Amazones. És penedir-se d’aquelles paraules no dites –i del seu silenci dens- i rectificar, només mentalment, aquelles balbotejades quan no tocava. És escriure havent de frenar paraules i verbs i fotogrames i vendre’s a les absurdes normes de l’ètica i la moral. És saber-te, a tu, definitivament –i extremadament- lluny, i saber-me, a mi, vertiginosament indefensa davant d’un destí boig. És comptar, com a segurs, cinc estius esmicolats i pensar que, sense malícia, estaria bé poder-n’hi afegir un altre. És conservar les ratlles en blanc i negre al calaix i deixar que codifiquin el que queda d’episodi. És voler creure que, segons què, els massatges no ho curen i que, en el fons, no haver anat a veure els Manel m’ha fet més bé del que ara em sembla. I és, d’una vegada per totes, desenganyar-me i banyar amb incredulitat el “que sembli impossible que pugui acabar” de sota la tapa de cartró.