Cap gran veritat serà revelada quan es faci clar*

És enyorar els matins al llit d’uvint i llençols de quadres, agafar aquell penjant amb la boleta del món i jugar imaginant-nos el proper viatge. És trobar a faltar l’eterna batalla per la persiana escletxada o només mig abaixada. És maleir que el trajecte hagi estat curt i que no haguem tingut temps de passejar pels carrers de Montmatre, navegar pel Huang He o perdre’s per l’Amazones. És penedir-se d’aquelles paraules no dites –i del seu silenci dens- i rectificar, només mentalment, aquelles balbotejades quan no tocava. És escriure havent de frenar paraules i verbs i fotogrames i vendre’s a les absurdes normes de l’ètica i la moral. És saber-te, a tu, definitivament –i extremadament- lluny, i saber-me, a mi, vertiginosament indefensa davant d’un destí boig. És comptar, com a segurs, cinc estius esmicolats i pensar que, sense malícia, estaria bé poder-n’hi afegir un altre. És conservar les ratlles en blanc i negre al calaix i deixar que codifiquin el que queda d’episodi. És voler creure que, segons què, els massatges no ho curen i que, en el fons, no haver anat a veure els Manel m’ha fet més bé del que ara em sembla. I és, d’una vegada per totes, desenganyar-me i banyar amb incredulitat el “que sembli impossible que pugui acabar” de sota la tapa de cartró.