la mensualitat*

No si no cal que se’m doni temps a aixecar-me. No cal, gràcies. La qüestió és que quan començo a incorporar-me (una mica, tampoc cap meravella) vingui una altra bufetada i m’obligui a fer una enèsima reestructuració d’una vida cada dia més fràgil. Guardar les formes i frenar-me a l’hora de comprar un bitllet pel primer vol cap a Honolulú, això és el que toca. I aguantar estoicament en veure com la teva primera sentència pren cos i forma. I acceptar-ho quan encara no t’he après lluny definitivament. Sincerament, massa complicat tot plegat.

I baixar escales i expectatives i vendre’s a l’aire que s’enduu un globus Passeig de Gràcia enllà. Recórrer a la música i glaçar-se amb els trombons del principi de Tots els mecanismes. Mirar de fugir de tu i embriagar-sm amb el flaire del Tous in heaven que ha vingut no sé ben bé d’on; com tot el que últimament passa...