Jo diria Oslo

Aquest matí, només despertar-me, he pensat que seria perfecte tornar a Oslo. Que el drum’n’bass fes el primer intent de despertar-nos i que el teu o el meu petó fessin la resta. Correries les cortines i descobriríem, als nostres peus, una ciutat més majestuosa del que t’havia venut. I baixaríem aquelles escales desiguals i desgastades i d’entre l’estenall de sabates, botes i bambes triaries tu les teves i jo calçaria les meves catiusques. A més, aquest cop, ho diria bé a la primera i no et riuries la peculiar mania d’afegir lletres on no cal. Passaríem passadissos secundaris, secrets i estrets, sortiríem per la porta del darrere i, rient a cada relliscada, creuaríem el parc nevat. Amb una mà, t’encendries el primer piti del dia; amb l’altra, sense que t’ho demanés, m’agafaries i pararíem al primer 7 eleven que trobéssim. I miraríem d’aprofitar cada segon com si la nostra existència hagués d’acabar en el moment menys pensat i parlaríem en anglès com si ho haguéssim fet tota la vida. I per dins em repetiria vint cops que ets tu i cap altre. Pujaríem a autobusos puntualíssims i a tramvies blaus (que no grocs) i ens abraçaríem igual havent tornat del Viggeland’s park sabent-nos molt més eterns que aquelles escultures immenses i fortes. De tornada, tu obriries A sang freda i jo el Breackfast at Tiffany’s i pensaria que si Capote aixequés el cap se sentiria orgullós de nosaltres. Ja de nit, després que jo cuinés els condiments i tu el plat fort, tornaríem a la nostra petita habitació i deixaríem que Els millors professors europeus anessin dient per a nosaltres tot allò que teníem en ment i no sabíem ben bé com balbotejar. I, després de tot, dormiríem tranquils i feliços sabent que tenim un àngel de la guarda que ens vetlla.