La douleur exquise*

Hem acordat que necessitarem moltes flors per proper dia quinze. I que cada vespre tirem d'estrelles de les que es poden agafar. Sabem que hi ha un sector de la població que no en té ni idea de lligar però ens agrada perquè així ens enriem sense pietat. Hem aconseguit proclamar veritats enmig del poble i consolidar el sentit de l'estètica. Després de vint esborranys acceptem que la haima és imprescindible i que a molts ens farà gràcia llegir Namaste. També, entre cafè i Nestea, ens rendim a l'evidència de la nostra debilitat i, a soles, lamento que les proves d'alcoholèmia siguin només a l'hora d'agafar el cotxe i no pas el mòbil. Que les sirenes cantin a trenta mil quilòmetres d'aquí pica, però que les ratlles blanques i negres segueixin al calaix és una tortura. Sort, però, que els viatges cap a la capital amb el Downtown i el Make your own kind of music són més agradables i amb ganes, gintònics i festes majors, aquest estiu és prou digne.