Correfoc en condicional*

En teoria avui t’havies d’estrenar. Estaríem a la nostra habitació i ens despullaríem amb ganes i ens vestiríem amb compte, cuidant que les vetes estiguessin ben travades i el mocador ben estret. Tornaria a tancar els ulls per gaudir, un cop més, de l’olor de pólvora que sempre queda a la cassaca i m’embadaliria en veure que el vestit que sempre havia sobrat et va que ni pintat. Segur que la mare ens voldria fer una fotografia –ara que encara estem sencers- i pujaríem per trobar-nos amb tots.

Tres, dos, un i comença l’espectacle! Sonen els tambors i carreguem les masses. A dins meu, més enllà de la butxaqueta del tabac, hi ha el neguit de la novetat i de la il•lusió. Seria tan feliç veient que ets un més entre nosaltres. I quan ja haguéssim cremat algunes carretilles, ens agafaríem de braçet i dansaríem al ritme d’uns tambors punyets, constants i serens. Del paraigües de foc emergiríem com un sol ser i els ulls, els teus ulls que sempre m’han enamorat, brillarien encara més amb les espurnes. I aquest cop sí, aquest cop, per fi, podríem dir que ens hauríem purificat junts –que això és el que compta- i que som immunes fins i tot al foc.

Ara, però, de tot això només en queda l’oportunitat d’escriure la història en condicional, la constància d’un missatge que veig caducat i, no cal dir-ho, la pena de reparar en tot allò que podria haver sigut i no ha estat.