Fos encadenat*

I és que no, que jo, d’estratègies, no en sé fer i que si sóc massa transparent ho sóc i punt. I és que no, que jo, de fingir, no en sé i que si sóc una bleda ho sóc i punt. Però m’he resignat a acabar amb l’illa tota sola i endinsar-me en un món de dolces infidelitats. Potser no és una bona opció (no, segur que no) però fer-se la distreta sempre va bé. El problema és que el món de les primaveres eternes (o els hiverns amb abraçades assegurades), les petúnies, les tardes de diumenge de passejades eternes entre les vinyes i sopars a la fresca; el món dels missatges tontos de bon dia (o de bona tarda o de bona nit), de les visites inesperades, del llegir un poema creient-nos els més grans intèrprets i del redescobrir-nos -i reenamorar-nos- en cada frase i en cada mirada m’apassiona massa. I és que no, que de romanticisme, ara per ara no me’n convé però sóc mesella i el hit del Jason Mraz sona en un repeat abusiu. I les ungles, les meves pobres ungles, cedeixen a cada atac d’impaciència mentre espero que aquell fos encadenat que un vespre et vaig comentar arribi. Arribi i s’hi quedi, constant i definitiu.