dimarts, 28 d’octubre de 2008

Strålende*

Cenyint-te graciosament a convencionalismes, te m’has avançat dues passes i compixant-te amb l’automacitcitat de les portes amb detector, m’has cedit el pas perquè les noies, primer. He passat, t’he fet l’ullet rollo moltes gràcies, molt agraïda i t’he estibat el gorro una mica avall, just per tapar-te els ulls. Mala pensada, la meva; t’has perdut dos segons de la postal que ens esperava a fora: groc sobre negre i blanc sobre groc.
Eren només les set del vespre, sí, però era negre nit i els carrers adoquinats de la ja nostra ciutat estaven il•luminats per esporàdics fanals amb llums de claror tímida, groquenca i molt nòrdica, molt discreta, molt correcta, molt perfecta. Davant de cada resplendor, una dansa de flocs de neu exhibia elegància i presumia d’harmonia i, cautelosament, es deixava caure per un terra massa mullat com per conservar-los unes hores.
Hem inspirat aire fresc i hem sentit que les energies que havíem deixat les últimes cinc hores dins la biblioteca retornaven per emprendre, amb eufòria, l’eterna i esgotadora pujada matinal que ara, per ser capvespre i pel regal de la natura, era la baixada més preciosa d’Escandinava.
I hem fet com dos adolescents: només mirant-nos de cua d’ull, ens hem agafat de la mà, i com si no fossin nostres, com si fóssim aliens a l’enllaç, hem continuat caminant sense dir-nos res. En silenci, hem comprès com d’afortunats hem arribat a ser: sense actuar ens hem endinsat en una pel•lícula de desenllaç incert però de nus perfecte. Brillem.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Enfosquir*

Estava convençuda que les fulles taronges i vermelles que encatifaven carrers i camins durarien més i que podria dedicar-me una tarda sencera a fotografiar-les del tord i del dret. Avui m’he adonat que els tons que m’embadalien estan convertint-se, a una velocitat vertiginosament trista, en mediocres marrons i comuns ocres. A més, i per si no això no fos prou, en cas que les fulles conservessin el pigment rogenc ja no podria fotografiar-les durant tota una tarda: a les cinc ja és negra nit, i fins avui no hi he reparat.

El més bonic, però, és sortir de la biblioteca a les set, impregnar-te d’aire fred amb olor de terra mullada, entrellucar el persistent xim-xim entre la claror dels fanals del parc del davant i, presumint de companyia, saber que encara et queda gairebé la meitat del teu dia.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Fargelegge*

És curiós però quan em vaig plantejar això de la vida d’Erasmus vaig pensar que, potser, els diumenges serien més diumenge tarda del que havien estat fins ara. M’havia rondat la possibilitat d’irremeiablement exposar-me a dies sencers de color gris, d’hores mortes davant de ciberpàgines insubstancials i de jornades olor de romàtic.
M’esgarrifava la idea de perdre’m els dinars familiars amb les menges festamajoneres, delicioses i casolanes de les àvies, d’estalviar-me l’escena setmanal de pares que renyen els fills perquè, quan encara no han acabat, ja corren cap al sofà a estarrosar-se una mica i fins i tot em planyia sabent-me no obligada a donar explicacions per l’estómac tancat per una ressaca que s’havia de dissimular com fos.
Després de deu diumenges d’anar a deshora i cuinar amb cura però amb més inexperiència m’he adonat que malgrat a les 5 ja sigui mig fosc, els diumenges prenen un aire diferent: més distès, menys diumenge tarda i menys diferents a la resta de dies de la setmana. Potser és precisament gràcies a aquesta hibridació diària que les tonalitats insípides i monocromàtiques no hi tenen cabuda.

Cita: dia 0, hora 0

He decidit engegar-ho de forma més aviat austera: ni targetes d’invitació amb dissenys recargolats i frases formals, ni canapès i broquetes abandonats a la sort dels més barruts, ni copes de cava que potser, de tant que arribarien a animar la festa, li donarien una pompositat que a hores d’ara encara no mereix. Tot just acabo d’arribar i el rebedor encara és ple de paquets, caixes i bosses que no sé ben bé què guarden. Les cadires, de moment, són de plàstic i poc confortables; doneu-me una mica de temps i mirarem de millorar-ho. De moment, però, passin i prenguin seient.