Fargelegge*

És curiós però quan em vaig plantejar això de la vida d’Erasmus vaig pensar que, potser, els diumenges serien més diumenge tarda del que havien estat fins ara. M’havia rondat la possibilitat d’irremeiablement exposar-me a dies sencers de color gris, d’hores mortes davant de ciberpàgines insubstancials i de jornades olor de romàtic.

M’esgarrifava la idea de perdre’m els dinars familiars amb les menges festamajoneres, delicioses i casolanes de les àvies, d’estalviar-me l’escena setmanal de pares que renyen els fills perquè, quan encara no han acabat, ja corren cap al sofà a estarrosar-se una mica i fins i tot em planyia sabent-me no obligada a donar explicacions per l’estómac tancat per una ressaca que s’havia de dissimular com fos.
Després de deu diumenges d’anar a deshora i cuinar amb cura però amb més inexperiència m’he adonat que malgrat a les 5 ja sigui mig fosc, els diumenges prenen un aire diferent: més distès, menys diumenge tarda i menys diferents a la resta de dies de la setmana. Potser és precisament gràcies a aquesta hibridació diària que les tonalitats insípides i monocromàtiques no hi tenen cabuda.