Strålende*

Cenyint-te graciosament a convencionalismes, te m’has avançat dues passes i compixant-te amb l’automacitcitat de les portes amb detector, m’has cedit el pas perquè les noies, primer. He passat, t’he fet l’ullet rollo moltes gràcies, molt agraïda i t’he estibat el gorro una mica avall, just per tapar-te els ulls. Mala pensada, la meva; t’has perdut dos segons de la postal que ens esperava a fora: groc sobre negre i blanc sobre groc.
Eren només les set del vespre, sí, però era negre nit i els carrers adoquinats de la ja nostra ciutat estaven il•luminats per esporàdics fanals amb llums de claror tímida, groquenca i molt nòrdica, molt discreta, molt correcta, molt perfecta. Davant de cada resplendor, una dansa de flocs de neu exhibia elegància i presumia d’harmonia i, cautelosament, es deixava caure per un terra massa mullat com per conservar-los unes hores.
Hem inspirat aire fresc i hem sentit que les energies que havíem deixat les últimes cinc hores dins la biblioteca retornaven per emprendre, amb eufòria, l’eterna i esgotadora pujada matinal que ara, per ser capvespre i pel regal de la natura, era la baixada més preciosa d’Escandinava.
I hem fet com dos adolescents: només mirant-nos de cua d’ull, ens hem agafat de la mà, i com si no fossin nostres, com si fóssim aliens a l’enllaç, hem continuat caminant sense dir-nos res. En silenci, hem comprès com d’afortunats hem arribat a ser: sense actuar ens hem endinsat en una pel•lícula de desenllaç incert però de nus perfecte. Brillem.