Ja era hora, ja era hora de matar l’episodi inabordable i inapetent. Durant tot el dia he tingut més no-sensacions que emocions. Ha estat un dia d’aquells que fixes la mirada enlloc i tant t’és que incomprensiblement faci un dia de colors brillants però relaxants o que el noruec guapo que et trobes cada dos per tres et dediqui, només sortir de la residència i per primera vegada, un somriure. He hivernat dins meu. Ha estat un dia d’aquells que et sents amb més costelles del compte, o que simplement les que sempre tens s’han escorregut avall, estibades per la moral.
Tot avui m’he sabut amb una immensa capa negra a sobre, com si la part més fúnebre del Halloween es perllongués sense permís. I potser de cara enfora semblava que estigues una mica in the middle of nowhere, però de cara endins feia anar la romana i mesurava la fragilitat de la vida. Només he hagut de fer servir unces.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada