You smells good*

A tots els poms de les portes hi ha el mateix paper: Hysj,el nostre sht. Truco la porta tímidament, com si mai no hagués entrat en aquella habitació, com si tot el que m’hi esperés fos nou, fos molt primera vegada, fos, potser, un baül que esguarda un gran tresor, fos el trepitjar territori desconegut amb il·lusió de criatura de cinc anys; fos el motiu del nus estomacal, de l’arítmia, de l’intermitent expiració. Amb un toc discret i suau n’hi ha prou. Entreobres la porta i endevino, envoltada per la claror d’un llum d’escriptori, la teva silueta. I sense pactar-ho, respectem les 288 peticions de silenci que hi ha a l’edifici i optem per substituir la claror elèctrica per una claror tènue, d’irradiació tremolosa i aroma dolç, de vainilla. I deixem al costat de l’espelma la caixa de llumins i deixem, a poc a poc i al costat de la butaca, la meva brusa, la teva camisa, les meves mitges i tots els frens i les teves elles i el meu Ell i la resta del món. L’ara nostra C210 és tot el que nosaltres som, volem ser i volem saber-nos. I ens esforcem a donar sentit al nosaltres i sabem que, ara, jo no sóc sense tu i tu no ets sense mi. I juguem amb la claror de fòsfor per il·luminar només alguns frames del que protagonitzem, per no només tenir-ho més nítid en el record sinó també per, aprofitant les tonalitats ocres i taronges de l’escena,fer-ho més pel·lícula de final esplèndid. I corroborar-ho veient que si el trailer de Un long dimanche de fiançailles pogués sentir i opinar, reconeixeria que no ens ha fet ni ombra.