No sé per què, però últimament deixo que les no-casualitats em condicionin tant que, arribada la nit, sigui més una llonza de pernil mig corsec al fons d’una nevera que la suma d’una rialla i una il·lusió.
Potser és perquè a tu, l’etern meu primer, m’he cansat de buscar-te (i no trobar-te) en tots els nois que vaig coneixent; potser és perquè amb tu, fugaç meu segon, totes les escenes són massa quotidianes i massa poc excitants; potser és perquè sóc autodestructiva irreversible i no aprenc a no proposar després de més de tres declinacions; i amb tu, infranquejable meu tercer, potser és perquè a vegades sí que és massa tard i quan jo passo, (et) penso, (et) miro i camino, tu ja has traspassat, t’hi has repensat, m’has remirat i, de tant caminar, ja has arribat vés a saber on.
2 comentaris:
(molt bo)
yes I know ;)
Publica un comentari a l'entrada