Bataplan*

És freda i blanca i té formes i corbes sinuoses. És salada, forta i antiga. És elegant i encara la noto quan tanco els ulls i amb l’índex imagino, en l’aire, resseguir els seus anants i vinents. Més enllà d’ella, sorra, Cantàbric i un horitzó blau fosc, lila negrós; color de nit, aroma de puresa, sensació d’eternitat. I ells a la meva esquena, a dins, al balcó del mar entre gintònics convencionals i en caramel i entre la crème de la crème cinèfila i basca. I jo a fora, combatent fred i distàncies i enyorança i factures gastronòmiques, i explicant-te que les últimes hores han estat més o menys com les penúltimes ja explicades però compartint entusiasme i ganes i neguit i desig. I relativitzant esgarrifances i rient de banalitats. I, tres dies abans, començant-nos a gaudir l’un de l’altre. I jo mirant d’acostar-te amb paraules i sospirs la semi perfecció del paisatge i reconeixent-te que només tu el podries acabar d’arrodonir. I tu escoltant-me i explicant-me i els dos redundant trivialitats i emfatitzant sense-sentits només comprensibles per nosaltres; ni jurats ni jutgesses podrien dictar-ne sentència justa.

I ara, ara que tinc una bona nova em conformo a prescindir de mòbil, a aventurar-la a la xarxa i a abandonar-la a una incerta sort. Sé que arribarà a bon port; el que em trontolla és la capacitat de reacció.