A trenta mil quilòmetres d'aquí*

De vegades penso que, en part, només escric per a tu. I no ho faig perquè t’enyori (que potser una mica sí), o perquè et vulgui fer content amb el meu esforç o perquè confiï en que el que escric t’acabi agradant; no, no és res d’això. Més aviat crec que més d’un i de dos i de deu cops ets com el motiu, com l’excusa, com un Pepito Grillo (més crescudet i no tan –aparentment- verd) que m’incita a explicar coses i a abandonar-les a aquest món tan virtual però a la vegada sovint tan real.
El que em passa moltes vegades, però, és que sempre t’acabo explicant que estic trista o contenta o ocupada o que aquell noi (encara) no me’l trec del cap o que aquest nou fixatge em neguiteja. I també massa sovint ho faig quan no puc més, quan estic ennuegada de llàgrimes, quan m’ho prenc com un ungüent, com una fugida endavant… però aleshores és massa el cop per setmana que comentàvem i això em fa reconsiderar el monotemisme.
Per això ara m’agradaria explicar-te que a Noruega els músics del carrer toquen la Lambada plogui o nevi, que als supermercats no pots trobar llimonada, ni llenties, ni barres de pa amb crosta cruixent, que a les biblioteques la gent hi abandona els portàtils, els mòbils i les carteres i ningú no toca res de ningú i que els mateixos músics que toquen la Lambada deixen els acordions al carrer mentre ells són vés a saber on. També et vull explicar que les franceses són les reines cuinant postres, que les noruegues tenen una bellesa natural rabiosament brutal (una mica Barbies, potser sí, però no deixen de fer enveja), que no tots els noruecs són massa rossos pel meu gust i que com que veig que la meva estada s’acaba ja vaig pensant en quan, com i qui podem venir a veure què tal és la teva.