la mensualitat*

No si no cal que se’m doni temps a aixecar-me. No cal, gràcies. La qüestió és que quan començo a incorporar-me (una mica, tampoc cap meravella) vingui una altra bufetada i m’obligui a fer una enèsima reestructuració d’una vida cada dia més fràgil. Guardar les formes i frenar-me a l’hora de comprar un bitllet pel primer vol cap a Honolulú, això és el que toca. I aguantar estoicament en veure com la teva primera sentència pren cos i forma. I acceptar-ho quan encara no t’he après lluny definitivament. Sincerament, massa complicat tot plegat.

I baixar escales i expectatives i vendre’s a l’aire que s’enduu un globus Passeig de Gràcia enllà. Recórrer a la música i glaçar-se amb els trombons del principi de Tots els mecanismes. Mirar de fugir de tu i embriagar-sm amb el flaire del Tous in heaven que ha vingut no sé ben bé d’on; com tot el que últimament passa...

definitiu*

tocat i enfonsat
i res més

La douleur exquise*

Hem acordat que necessitarem moltes flors per proper dia quinze. I que cada vespre tirem d'estrelles de les que es poden agafar. Sabem que hi ha un sector de la població que no en té ni idea de lligar però ens agrada perquè així ens enriem sense pietat. Hem aconseguit proclamar veritats enmig del poble i consolidar el sentit de l'estètica. Després de vint esborranys acceptem que la haima és imprescindible i que a molts ens farà gràcia llegir Namaste. També, entre cafè i Nestea, ens rendim a l'evidència de la nostra debilitat i, a soles, lamento que les proves d'alcoholèmia siguin només a l'hora d'agafar el cotxe i no pas el mòbil. Que les sirenes cantin a trenta mil quilòmetres d'aquí pica, però que les ratlles blanques i negres segueixin al calaix és una tortura. Sort, però, que els viatges cap a la capital amb el Downtown i el Make your own kind of music són més agradables i amb ganes, gintònics i festes majors, aquest estiu és prou digne.

fins que surti el sol*

Les nits d'estiu amb música i festa mai no haurien d'acceptar el "avui no ho farem gaire fort" d'abans de sortir. El cel de topos blancs fa de sostre i, en nits com les d'ahir, la companyia és multiusos. I penses que et conformaries sabent que ell t'ha enyorat només una mil·léssima part dels puntets que et cobreixen i saps que hauràs d'encarar-te a moltes llunes plenes abans no puguis mirar-la, cantar-la i no ferir-te.

De fons, "tonight, tonight, tonight" a tothora i a tothora també la imatge del vespre que es va estrenar i pensar que sense anar a Formentera hauria pogut ser un estiu apoteòsic però conformar-se en sentir-se jove arribant a casa quan el sol ja fa estona que ha sortit i el padrí ja torna d'anar a caminar.

26*

Un mes totalment gens i gens més.

reformular*

"Una retirada a temps sempre és una victòria".

Qui va dir això segur que encara no sabia que substituir el prèmer un "enviar" per un vespre a l'estil Sex in the city al Café di Roma cada vegada més nostrat és un exitàs.

imagine that*

A la nova vida ja no hi ha la constant C-55. A la nova vida hi ha grates tardes al Café di Roma del pal Sarah Jessica Parker i un way of life molt a l’estil del Sex in the city en general. Són tardes d’estripar, de remenar, de lamentar-se, d’encendre i, sobretot, de reconfortar-nos. A més, partir de la setmana que ve hi haurà mil fotografies de terrats i teulades i de fanals del Passeig i del Gran de Gràcia de cap a peus. I una habitació redissenyada amb vinils.

A la nova vida ja no hi ha les 5 trucades gairebé reglamentàries i, si no canvien els aires, hi haurà potser un missatge insegur però potencialment ungüent. I estaria bé que hi hagués equilibri, força, valor i seny però el que de moment segur que hi ha és una nit de foc i fum i pólvora i purificació assegurada. Ahà!

I en dies com avui frenarem les ganes bojes de tornar a Bergen i aprendrem que respirant fort, molt, molt, molt fort pots esgarrapar ganes del fons de tot i regalar-te vesprades de granisats, cafès cremosos i companyies immillorables.

This is the live*

És apoderar-se de la taula de la nostra terrasseta i que els cambrers ja ni et preguntin què vols. És jugar amb el glaçó i menjar-se la llimona (sense fer ganyotes). És sopar a la fresca i parlar amb els veïns. És posar-se al llit i saber que avui descansaràs més perquè els llençols són nets i van ser brodats per l’àvia. És baixar, dir bona nit a un amic, i voler eternitzar els cinquanta metres que et queden fins a casa per poder gaudir més estona de l’olor de mimosa. És girar el cap i pensar, que malgrat tot, t’agrada viure aquí. És recordar en aquell Beigbeder que vas regalar i, just després, retrobar-lo al bloc d’un altre amic. És buscar el lloc perfecte per posar-hi aquell penjant que no sé si m’arribaràs a portar. És adonar-se que la reestructuració de l’estiu, en el fons, no està tan malament. I és, sobretot, buscar, on sigui, l’excusa per poder anar a dormir pseudofeliç.

unequal*

De nit, mai falles. Ens embolcallem amb un llençol de semi-realitat i continuem per uns camins que no ens són del tot estranys. Ampliem fronteres, trenquem esquemes, desfem mites. Som el món.

De dia, a tothora. Jo aquí aferrant-me al sempre com sempre i tu allà, més lluny del que realment ets -i menys del que hauries de ser- i vetllant per conservar aquesta distància insalvable. “I canten ses sirenes aproximadament per no existir” com a base, com a lema, com a fita.

De cop, fogonada i flash-back patètic. I que no, que no insisteixis, que jo amb tu no torno. Que no, que prou missatges, que prou trucades perdudes –de criatures-. Que vale, que mola sentir-se sexy i dolça, però ara toca ser freda i que no, que prou, que bona nit i tapa’t i que demà serà un altre dia i tan amics com abans.

Torredembarra*

Tothom té defectes,
jo encara t'enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

I avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.

Fos encadenat*

I és que no, que jo, d’estratègies, no en sé fer i que si sóc massa transparent ho sóc i punt. I és que no, que jo, de fingir, no en sé i que si sóc una bleda ho sóc i punt. Però m’he resignat a acabar amb l’illa tota sola i endinsar-me en un món de dolces infidelitats. Potser no és una bona opció (no, segur que no) però fer-se la distreta sempre va bé. El problema és que el món de les primaveres eternes (o els hiverns amb abraçades assegurades), les petúnies, les tardes de diumenge de passejades eternes entre les vinyes i sopars a la fresca; el món dels missatges tontos de bon dia (o de bona tarda o de bona nit), de les visites inesperades, del llegir un poema creient-nos els més grans intèrprets i del redescobrir-nos -i reenamorar-nos- en cada frase i en cada mirada m’apassiona massa. I és que no, que de romanticisme, ara per ara no me’n convé però sóc mesella i el hit del Jason Mraz sona en un repeat abusiu. I les ungles, les meves pobres ungles, cedeixen a cada atac d’impaciència mentre espero que aquell fos encadenat que un vespre et vaig comentar arribi. Arribi i s’hi quedi, constant i definitiu.

Correfoc en condicional*

En teoria avui t’havies d’estrenar. Estaríem a la nostra habitació i ens despullaríem amb ganes i ens vestiríem amb compte, cuidant que les vetes estiguessin ben travades i el mocador ben estret. Tornaria a tancar els ulls per gaudir, un cop més, de l’olor de pólvora que sempre queda a la cassaca i m’embadaliria en veure que el vestit que sempre havia sobrat et va que ni pintat. Segur que la mare ens voldria fer una fotografia –ara que encara estem sencers- i pujaríem per trobar-nos amb tots.

Tres, dos, un i comença l’espectacle! Sonen els tambors i carreguem les masses. A dins meu, més enllà de la butxaqueta del tabac, hi ha el neguit de la novetat i de la il•lusió. Seria tan feliç veient que ets un més entre nosaltres. I quan ja haguéssim cremat algunes carretilles, ens agafaríem de braçet i dansaríem al ritme d’uns tambors punyets, constants i serens. Del paraigües de foc emergiríem com un sol ser i els ulls, els teus ulls que sempre m’han enamorat, brillarien encara més amb les espurnes. I aquest cop sí, aquest cop, per fi, podríem dir que ens hauríem purificat junts –que això és el que compta- i que som immunes fins i tot al foc.

Ara, però, de tot això només en queda l’oportunitat d’escriure la història en condicional, la constància d’un missatge que veig caducat i, no cal dir-ho, la pena de reparar en tot allò que podria haver sigut i no ha estat.

click*

Ara m’he acostumat a pujar a casa amb el bus. Suposo que el subsòl m’ofega el poc alè que em queda per anar fent i passejar entre carrers i botigues em distreu més. I cada cop que creuo tot Passeig de Gràcia més enamorada estic dels fanals majestuosos i imponents i cada cop penso que hauria de portar la compacta per mirar de fer una fotografia que, de ben segur, quedaria lluny de considerar-se digne. Però jo ja m’hauria fet passar la mania. I fa dies que penso que hi he de pensar i aquesta tarda, sant tornem-hi. Què voleu que us digui, trobar un espectacle de circ al pati del CCCB i quedar-m’hi embadalida més de tres quarts d’hora també era digne de ser capturat. Deuen ser ànsies a retenir el que encara puc controlar, aquestes nèures...

take off*

Pels 160 improductius. Pels senyals de fum no contestats. Per les trucades que has fet perdre. Pel mail que encara no has contestat (però has promès fer-ho). Per tot allò que aquí no es pot posar. Pel que sí que es pot posar però ara no cal. Pel que, d'una manera o altra, ja ho he posat. Pel punt i principi (enèssim) que segueix el punt i final (definitiu). Pels disset minuts d'ara. Perquè el demà d'ara sigui rotund. Per la dosi de morfina. Perquè cap illa no et converteixi en el seu Sawyer. Perquè el que ha estat, ha estat molt bé. Per les nostres purificacions. Per la metamorfosi del nostre nosaltres al tu i jo i jo i tu. I primer tu, tu, tu, tu i, a poc a poc, tu, tu, jo, tu, jo, jo, jo...

madrigueres*

Fuges d'escenes potencialment flagel·ladores i, sense voler-ho, et trobes en la nit d'una platja amb lluna plena i catorze espelmes. I, en veure-ho, voldries abocar sobre cada nafra, a poc a poc, la cera quan encara bull. I al voltant, estrelles i cendra; però ni tantes estrelles com les de la nostra darrera nit ni tanta centra com la d'ara a dins meu. Estat de descomposició avançat, se n'hi podria dir. I la mà només al bolso esperant que a darrera hora em demanis que t'acompanyi, que m'has fet un lloc a la maleta perquè a tu sempre, d'anada, et sobra espai, i que vols ensenyar-me aquell altre món.

Saber que a pocs quilòmetres proclamen que la propera estació es diu esperança i riure imaginant-me'ls ingenus de confiar, encara, en l'esperança. De retruc, esborrar el color verd de la meva vida i encasellar-me en una escala de grisos permanent. Barejar la idea de córrer cap a l'aeroport descalça; així si els peus sagnen més que l'ànima potser em frenen de fer una bojeria. I, en acabat, a l'hora d'anar a dormir, recórrer a aquell post on m'hi llegeixo en cada frase.

Jo diria Oslo

Aquest matí, només despertar-me, he pensat que seria perfecte tornar a Oslo. Que el drum’n’bass fes el primer intent de despertar-nos i que el teu o el meu petó fessin la resta. Correries les cortines i descobriríem, als nostres peus, una ciutat més majestuosa del que t’havia venut. I baixaríem aquelles escales desiguals i desgastades i d’entre l’estenall de sabates, botes i bambes triaries tu les teves i jo calçaria les meves catiusques. A més, aquest cop, ho diria bé a la primera i no et riuries la peculiar mania d’afegir lletres on no cal. Passaríem passadissos secundaris, secrets i estrets, sortiríem per la porta del darrere i, rient a cada relliscada, creuaríem el parc nevat. Amb una mà, t’encendries el primer piti del dia; amb l’altra, sense que t’ho demanés, m’agafaries i pararíem al primer 7 eleven que trobéssim. I miraríem d’aprofitar cada segon com si la nostra existència hagués d’acabar en el moment menys pensat i parlaríem en anglès com si ho haguéssim fet tota la vida. I per dins em repetiria vint cops que ets tu i cap altre. Pujaríem a autobusos puntualíssims i a tramvies blaus (que no grocs) i ens abraçaríem igual havent tornat del Viggeland’s park sabent-nos molt més eterns que aquelles escultures immenses i fortes. De tornada, tu obriries A sang freda i jo el Breackfast at Tiffany’s i pensaria que si Capote aixequés el cap se sentiria orgullós de nosaltres. Ja de nit, després que jo cuinés els condiments i tu el plat fort, tornaríem a la nostra petita habitació i deixaríem que Els millors professors europeus anessin dient per a nosaltres tot allò que teníem en ment i no sabíem ben bé com balbotejar. I, després de tot, dormiríem tranquils i feliços sabent que tenim un àngel de la guarda que ens vetlla.

joder!

Malgrat et pesi, és hora de tocar de peus a terra i adonar-te que tot l'egoïsme que et falta a tu se l'ha quedat l'altre. Fins i tot en això està mal repartit el món...

Namaste*

És possible que decidir fer la compra setmanal dels dilluns un divendres ja les tingui aquestes coses. Aquest sortir al carrer i trobar-me amb un actor de doblatge frustrat que m’assegura que al meu bloc hi ha un estudi. Aquest entrar al supermercat i deprimir-me en veure els prestatges dels pebrots, els xampinyons i les albergínies totalment despoblats. Tornar a casa, menys carregada del normal, i creuar-me amb un ancià muntat en una bicicleta amb sidecar improvisat amb caixa de fruita de plàstic i adornada amb cintes de Nadal, de les que brillen, que proclama que és feliç perquè ha fet tot Barcelona en menys d’una hora. I abaixar el cap i pensar que potser a mi també m’agradaria tenir aquest punt de bogeria. No trobar les claus del pany i veure com el sexmachine del bloc t’obre la porta i no poder evitar una rialla que, si et descobreix, et delata.

Però aleshores entrar a l’habitació i veure immensa la fotografia de la platja, espantar-te, recular i notar com les punxes de la seva rosa se’t claven, una a una, a les còrnies dels ulls. I adonar-te que aquest estiu serà molt poc suportable, i no només per la xafogor.

monotema

Per no perdre el costum d’omplir l’agenda m’afanyo a recuperar hores de platja perdudes i acceptar les servesa-bier dels pakis de la platja. Als masages encara no hi hem arribat. Visito niuets d’amor de parets pastel i somiers mal muntats que, tot i no ser el pis dels meus somnis, són capaços de fer-me sentir una espurna d’enveja sana per allò del “si és amb tu, m’adapto al que sigui” compartit. Em menjo hores de tren per lluitar una mica envà contra una solitud que tard o d’hora impera. Miro Lost però sense la fal•lera d’acabar el capítol i córrer a comentar-lo amb intriga. Retorno a una habitació que, un dia ja una mica llunyà, també va ser nostre i miro de reüll un raspall de dents que, malgrat ser inofensiu, em fa pànic tocar-lo. Em privo, a vegades, dels quatre pips abans del contestador i procuro contestar amb fermesa que eres tu qui feia col•lecció de paquets de tabac.