Vale sí, estar en escena 24 hores al dia no pot ser. I arriba al vespre i cau el sol i arrossega les poques energies de durant el dia i les parpelles et dibuixen, sense voler-ho, un rostre més entristit del compte. Parles amb un, parles amb l’altra, sempre del mateix i sempre gairebé amb les mateixes paraules. Un, dos, deu i potser vint cops que s’agraeixen però que esgoten. I el que també fot és que l’antibiòtic, en ple sol, faci efecte amb tot excepte amb els Manel. Aquest compartir-los nit i dia destrossa i la Dolors és letal. “I que sembli impossible que pugui acabar “, canten… i jo, de moment, en lloc de riure-me’n he de reconèixer que em venç. I aleshores sí que es recupera el dramón i els aiguats i una inconsciència temerària mentre condueixes. Però sóc massoca i és només pujar al cotxe que la meva mà sembla que sigui més seva que meva i s’afanya a posar pista tres en un repeat abusiu, com la calor. I diuen que això només és el principi.
A més, em sembla que he canviat unes ulleres de sol per uns calçotets. Això només tenint en compte una part de la part material... pf!
Periodista i escriptor
Fa 5 anys
1 comentari:
doncs encara que et sembli mentida, t'entenc molt amb aquest post! potser és que hi ha més històries de les que ens pensem que s'assemblen (res de ser especials") i que els manel ens han calat molt a tots. nosé, però és que m'ha fet gràcia que em diguessis que el meu post t'havia servit per tocar de peus a terra i llavors trobar això i llegir-me en cada frase.
la dolors és letal, tens tota la raó, però creu-me, al final te'n rius. i que jo crec que és normal el massoquisme, especialment a nivell de cançons. i un altre dia ja cantaràs de vegades una tonteria.
:)
Publica un comentari a l'entrada