Havia estat un cap de setmana atípic amb molts quilòmetres, molts encantat i encantada, i moltes sensacions de les que neixen rere el melic, pugen a la cola i et donen a entendre què és allò de la felicitat. Havia oficialitzat la història que, encara ara, fa que de tant en tant m’assegui una estona a la punta del llit, just al costat del cobrellit que vaig regatejar en un mercat de Hamamet, i comprengui que si no fos perquè els somnis normalment no acostumen a ser tan llargs, em creuria presonera d’una letargia onírica i perfecta.
Diumenge, quan baixava entre fanals, rètols i peatges i m’abstreia repassant aquells trossets de pura vida que havíem compartit les últimes vint-i-quatre hores, em complaïa veure que no anava gens equivocada en creure que viure així té gust de maduixa, olor de mimosa i color de nenúfar.
1 comentari:
Sempre us he admirat, als qui sabeu escriure Hamamet.
Publica un comentari a l'entrada