Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí*

Dues hores de tren donen per idear rebudes de pel·lícula, d’aquelles en què la noia fa veure que no s’espera gens que el galant del seu xicot l’esperi just a la sortida amb un ram de flors maldestrament dissimulat darrere l’esquena i li faci un petó de pel·lícula i la gent del voltant se’ls miri i els envegi i alguns cotxes frenin per admirar l’escena i alguns altres l’admirin sense frenar i xoquin i facin partes i la gent rigui i encara espiï i ells dos, els del petó, al seu món aliens als autos, als extres, a les càmeres i al “talleu, és bona”. Però resulta que surts de l’estació i no hi ha ni cables ni focus ni gossos ni guions; només l’ànsia de reubicar-se en l’escenari, retrocedir dos mesos i carretera amunt i carrer avall. I arribar al semàfor i veure que no ets la única que espera però ja endevines que avui serà un bon dia perquè en el trueque cigarret-foc hi surts guanyant i entre embovar-se amb l’anar i venir dels cotxes i pensar a qui deu esperar ella, la que sacseja la cama com si brodés amb una Singer com la de casa l’àvia, l’espera és res i l’oblides just amb el seu aparèixer.

Aleshores és quan jo he de canviar una mica la forma d’explicar-ho (gairebé) tot i opto per fer-ho en primera persona perquè així és més proper a mi i és més fàcil per explicar aquestes coses que naixen ben endins i que de vegades només pots verbalitzar-ho de la mà de lletres de nous Déus. I podria explicar-vos que la minsa hora i mitja ha estat una estona de cel però que a vegades aquests aperitius t’obren massa la gana i que esperar a dissabte serà una eternitat perquè ets molt maco i molt dolç i molt simpàtic i molt intel·ligent i tens uns ulls molt macos i ets molt molt tot allò bo que se’t pugui dir i aquestes coses mig superficials que dius sobre algú que t’agrada, però seria un bla bla bla i opto per aconsellar-vos, en cas que vulgueu saber què en penso de tot plegat, que escolteu les Corrandes de parella estable dels Manel.

Tot el que jo hi pugui afegir, fum.