Vola, Colometa, vola!*

Ja m’havia semblat veure-ho a venir però ara que ho tinc a sobre puc dir que sí, que quan hi ha bonança no hi ha criança, que quan les casualitats plaents i complaents s’encadenen s’estronca el raig de paraules i frases més o menys maldestrament disposades en corrua de formigues atòmiques sobre la fusió de l’escala cromàtica. I és una llàstima perquè m’encantaria que, en matins com el d’avui, en què les flors que encara no tinc al balcó ja floreixen; en què el suavitzant de la bugada, abans de sortir de la rentadora, ja perfuma celoberts i armaris; en matins com el d’avui en què t’aixeques i has de saltar un cos escultural i perfecte fins arribar al lavabo a fer el primer pipí i corres altre cop al llit i fas aquelles guses que els pares et van ensenyar de petita –ara però, una mica més obscenes-; en matins com aquest m’encantaria que fruís. En matins en què t’aixeques d’hora, molt més d’hora que altres matins, però et sents plena d’una felicitat irracional, descontrolada i, potser pels altres, empallegosa t’adones que, més cap al migdia, et vindria de gust deixar anar aquest exèrcit de sospirs i permetre’ls la metamorfosi a paraules. I donar-los llibertat a contagiar a tort i a dret un món amb crisi, que amb dolçor s’engreixen les vaques flaques.