Botànica*

Ara és allò que m’agafo i m’assec al costat del llit i veig que la minúscula habitació és plena de tot el que ara no hi hauria de ser: d’una enyorança mal portada, de bitllets de trens que aquestes hores ja no passen per endinsar-me i retrobar-te i seria plena dels pètals de la teva rosa si no hagués decidit capgirar-la d’hora per poder-la assecar com és degut. I penso que aquesta sensació m’angoixa i que dormir sobre un llit de cactus no faria tan mal com veure esferes i tu darrere d’elles arreu on vaig.